Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 d'agost de 2015
0 comentaris

Les utopies pendents

Xose M. Núñez Seixas, Las utopías pendientes. Una breve historia del mundo desde 1945, Crítica, Barcelona, 2015, 383 pp.

És evident que els convulsos anys en què ens pertoca viure ens obliga a replantejar la mirada al passat. Historiadors com Tony Judt ens van ajudar a rellegir globalment un món en què, ja fa un quart de segle, acabà la guerra freda i ens obliga a redefinir un nou relat històric. La gran crisi global de 2008 ha impulsat els historiadors a fer noves lectures sobre el passat i el present. Algunes s’han traduït en anàlisis brillants, com les que ha publicat darrerament Josep Fontana, tot revisant els antics paradigmes historiogràfics. Altres visions sobre la crisi dels estats nació o el paper d’occident en la història contemporània (John Darwin), els motius del fracàs de les societats (Daren Acemoglou i James Robinson), el retorn a la lògica de la geopolítica com a motor del conflicte en les relacions internacionals (Robert D. Kaplan o Mark Marzower), o les conseqüències socials, morals i polítiques dels processos de globalització (Naomi Klein) ens obliguen a analitzar el passat de noves maneres. Perquè, ja se sap, la mirada sobre el passat és sovint una fórmula per tractar d’entendre el present.

En un llibre tot just publicat abans de l’estiu, Xosé M. Núñez Seixas (Ourense, 1966), ens proposa una nova lectura sobre els anys transcorreguts des de la fi de la Segona Guerra Mundial. En una línia amb punts coincidents amb l’obra recent de Fontana, l’historiador gallec planteja el passat recent com a una successió dinàmica d’èxits i fracassos (sobretot fracassos), dels darrers setanta anys d’història. Núñez Seixas, que és un dels historiadors més brillants de la meva generació, que s’ubica en la perifèria de la historiografia espanyola (sens dubte més interessant que l’oficialista), planteja una anàlisi global a partir de qüestions centrals de la contemporaneïtat: L’auge i caiguda de l’estat del benestar, el conflicte entre història i memòria, el retorn a la qüestió dels nacionalismes com a eix central dels debats historiogràfics, els llums i les ombres de l’emancipació (?) de les dones, la qüestió ecològica, les tensions entre civilitzacions, o les evolucions divergents de les diverses àrees geogràfiques d’un món cada cop més multipolar. Tot plegat, amb un rigor acadèmic brillant (encara que sovint amb excessiva correcció política).

Especialment brillant i útil és la darrera part, on l’autor aborda la història immediata a partir del tall que suposa la caiguda del mur de Berlín (1989) i el caos i desordre posterior. Un caos i desordre estretament vinculant a l’hegemonia del paradigma neoliberal i les seves dramàtiques (i ambigües) conseqüències. Potser aquí, per timidesa, acaba essent excessivament prudent i telegràfic. Tanmateix, tot plegat em fa pensar que els propers manuals universitaris d’història contemporània hauran de fixar el 1989 com a data d’arrencada.

Ha estat una lectura d’estiu, encara que no té gens de lectura lleugera. Com passa amb els bons historiadors, és una obra ben escrita i documentada, i proposa diverses vies a explorar. És una obra de projecció internacional en un món que, si més no des del punt de vista intel·lectual i acadèmic, està cada cop més interconnectat. Una bona guia per aproximar-se al caòtic món que ha deixat la fi de la guerra freda.

English      Español

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!