Espai de Dissidència

Nota: ressenya publicada al Setmanari La Directa

Marc Santasusana, De la fàbrica a la revolta. Trajectòria política de Pere Curtiada i Ferrer, dirigent obrer sitgetià, Edicions de 1979, Barcelona, 2015, 311 pp.

La biografia política sembla un gènere que feliçment sembla haver-se instal·lat en la historiografia catalana, de la mateixa manera que forma part de la tradició britànica i francesa. I quan parlem de biografia política no parlem de resseguir la trajectòria d’un personatge concret, sinó d’un diàleg entre la dinàmica històrica i la resposta ideològica i personal que un individu, amb major o menor rellevància, va formulant a mesura que se succeeixen conjuntures i evolucions històriques significatives.

En aquest sentit, les biografies polítiques, especialment les d’aquells actors que no formen part dels grans noms coneguts per tothom, requereixen d’uns biògrafs i historiadors prou aptes i intel·lectualment madurs per fer front a aquesta mena de reptes. La condició sembla complerta, amb escreix pel jove Marc Santasusana (Barcelona, 1980) que aborda un d’aquests noms que ressonen en una teòrica segona fila de la història, i que en canvi, resulten un filó per a qualsevol lector interessat a respondre en profunditat els diversos perquès que sorgeixen a l’hora d’endinsar-nos en la complexitat de la història social i política de la primera meitat del segle XX.

Pere Curtiada (1898-1968) és el biografiat. I la seva trajectòria confirma i contradiu bona part dels principis acceptats per la historiografia del nostre país. Confirma, perquè és un personatge que protagonitza una evolució convencional de conscienciació política que el porta vers a un independentisme obrerista com a resposta a la frustració política de la relació amb una Espanya autoritària i uns grups benestants autòctons incapaços de flirtejar amb qualsevol principi de justícia social, i contradiu, perquè parlem d’algú de procedència obrera que, contràriament a la majoria obrera del país prové del socialisme de la UGT, passa per l’agrupació catalana del PSOE, segueix pel socialisme autòcton de la USC i acaba en els rengles del sector més obrerista d’Estat Català, arribant a esdevenir, accidentalment, l’únic alcalde independentista del període republicà.

Aquests matisos que atorguen relleu a aquesta història són estretament vinculats a les característiques singulars d’una població costanera, industrial i turística, com Sitges, amb dinàmiques locals molt específiques (com tantes altres dinàmiques locals que contradiuen la història redactada des d’una mirada barcelonina). I són precisament aquestes dinàmiques locals i singulars, les que també poden ser d’aplicació a altres poblacions de característiques similars, i que també expliquen certes singularitats, passades les dècades, amb tensions polítiques i socials que sobreviuen a l’evolució històrica.

És aquí on rau l’interès d’una història d’aparença local, i aspiració universal. D’aquí el mèrit de l’obra, i de la tenacitat i capacitat de treball i interpretació del biògraf, que fa sembla fàcil allò que, com bé sabem els qui som fa anys en l’ofici, resulta terriblement difícil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!