Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

4 d'agost de 2015
2 comentaris

El impostor, de Javier Cercas

Vaig prendre’m El impostor, de Javier Cercas com una lleugera lectura d’estiu. I em vaig equivocar! Oblidava que el meu veí de ciutat juga amb l’assaig i la ficció  amb una certa promiscuïtat que acaba engendrant ideologia. No ho critico, perquè és el que normalment faig quan em poso a escriure narrativa. He de reconèixer que, malgrat que Cercas i jo som lluny en la mútua cosmovisió de la realitat, els seus llibres em semblen fascinants i útils en el sentit que estan molt ben documentats i que és un narrador excepcional. Ara bé, ambdues virtuts combinades, en aquest estil on es barreja conscientment realitat i ficció implica el risc de la manipulació. I això, combinat amb les amistats perilloses (parlo obertament del tòxic Vargas Llosa) acaba establint un relat més que discutible, com el que apareix en la constant de la seva obra literària.

En el retrat literari que d’Enric Marco, l’autor explica l’èxit del seu personatge per la seva gran capacitat de barrejar veritats amb mentides, fets comprovables amb altres que requereixen la fe del receptor. És just el sistema que Cercas fa servir a l’hora d’aproximar-se als seus personatges reals i de ficció. Per blindar-se, és cert, fa servir un gran aparell autodisculpatori a banda de parapetar-se rere la llibertat creativa. Hi dedica desenes de planes a cercar coartades intel·lectuals, disquisicions filosòfiques i monòlegs interiors per justificar la seva mirada parcial. Tanmateix, entre la seva innegable qualitat literària (molt superior a la del seu pare espiritual peruà que avui comparteix llençols amb la Presley) deixa anar càrregues de profunditat molt injustes contra el protagonista de la novel·la, que com bé reitera, no deixa de ser molt representatiu de la desgraciada generació a qui li tocà viure quaranta anys de dictadura, i uns quants més de rèplica monàrquica contra la dissidència que avui vol trencar, democràticament, amb l’actual règim fruit de l’acte de violència de la dictadura. Així, entre la fascinació i la repugnància pel personatge, Cercas deixa anar moltes contra la memòria històrica, contra l’anarquisme, contra la societat civil organitzada, contra els crítics amb el règim de Segona Restauració i contra tot allò que no representi l’ordre vigent de José Luis Cebrián, la família Botín, la Godó, la Borbón i la que avui té gran capacitat de prostituir talent.

La part literària és, sens dubte, interessant, en aquest diàleg perpetu sobre la construcció (o més aviat decostrucció) d’un personatge. Tanmateix, Cercas analitza molt esbiaixadament les circumstàncies històriques que aborda i la lògica que mou als personatges a actuar d’una manera o una altra. Marco, certament, va mentir en aspectes rellevants del seu relat, encara que també va fer servir la veritat. L’ordre que defensa Cercas a la seva obra literària és una gran i integral mentida. També és fals que la memòria històrica sigui morta. Més aviat viu en la clandestinitat de la dictadura política i econòmica que la invisibilitza. El règim que avui defensa Cercas és una mena de dictadura postmoderna, que amb una certa capacitat de propaganda en la línia del ministeri “de la veritat” impulsat per Fraga, els qui tractem de compartir les parts més fosques del passat compartit, som tractats com a dissidents perillosos i bandejats del discurs públic.

De fet, l’independentisme que Cercas tant detesta no deixa de representar això. La lluita per emancipar-se no tant d’Espanya, com de la dictadura que ha abduït els espanyols, i que els fa pensar que és normal impedir votar per decidir coses importants, de la mateixa manera que ningú s’escandalitza pel fet que avui les elits governants hispàniques són conformades per una barreja de cleptocràcia i justificadors de la violència franquista. Allò que avui representa el PP i el neo(primo)riverisme de Ciutadans. I em sap greu que un escriptor del talent de Cercas es deixi entabanar per aquesta mena de gent. Al cap i a la fi, com també confessa en el seu propi llibre, també ell és un impostor.

  1. Vaig començar a llegir-me “El impostor” i el vaig haver de deixar. Se m’estava fent pesadissim. Cal tenir en compte, que per explicar un fet primer t’explica la versió que en Marco va donar. Després et la versió que un o altre historiador o periodista va explicar en algun treball i finalment la versió que el propi Cercas dona. No el recomano

    1. Me parece muy bien que auelign intente frenar esta procesif3n de “comidas de porras” entre poledticos, entre medios y entre poledticos y medios, de hoy y, encima, de hace 30 af1os. Es casi tan pesado como ver la tele en Navidad o en agosto. “30 af1os de e9xitos”, recopilatorio del 23-F , es una radioff3rmula que debe agotar incluso a Fraga. Aparecen telegramas del Rey mago que nos trajo la democracia y gilipolleces varias de ese estilo. Ayer, ver la tele o leer la prensa era como andar por un pasillo pegajoso el deda despue9s de la borrachera, notando cf3mo tus suelas hacen ese ruido tan propio. Vaya mierda de 30 af1os de e9xito.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!