Anys de menyspreus

Observo amb tristesa els darrers anys entre Espanya i jo. Al llarg de molt de temps, vam caminar junts. Sense tenir una relació excel·lent, havíem arribat a conviure civilitzadament. Per un moment semblava que cercava modernitat i superació d’un passat on les ombres enfosquien la llum. I tanmateix, quan els fantasmes del passat es tornaven a instal·lar ben visiblement en els mecanismes de poder, les coses no han fet més que empitjorar.

En aquests dies que em miro des de la distància física els esdeveniments del meu país, un cop ja el president ha convocat les eleccions plebiscitàries, percebo l’onada d’hostilitat i menyspreu que prové dels mitjans hispànics. Apunten a Mas com a responsable d’una mena d’heretgia, com si hagués parat boig, com si fos el culpable de tots els mals inimaginables. Ataquen Mas perquè és més fàcil centrar-ho en un cap visible, i perquè sens dubte és més fàcil i estètic cercar un boc expiatori que insultar i menysprear els, com a mínim, 1,85 milions de persones que vam autodeterminar-nos el passat 9 de novembre. I no resulten tan clamorosos els insults i menyspreus quotidians com, tal com afirmà Martin Luther King, el silencis dels amics. I ni tan sols es tracta de la nul·la comprensió de cap intel·lectual (amb escasses i honroses excepcions com les de Ramon Cotarelo o el gallec Suso de Toro), sinó de cap gest de cap col·lega a l’altra banda del Cinca per desmarcar-se d’aquesta bilis col·lectiva. No oblidem que no és només l’opinió publicada atiant l’odi contra milions de persones, sinó la pràctica absència de protestes respecte aquest linxament col·lectiu que patim com a catalans.

Entenc que la perspectiva d’una Catalunya independent no resulti massa simpàtica a molta gent educada en la idea d’Espanya com a nació única. Tanmateix, és tan gran la irresponsabilitat de no haver fet cas dels senyals d’alarma, de deixar-se governar per la histèria, la por i el ressentiment, que molts espanyols no se n’adonen que amb aquest capteniment estan degradat greument la seva democràcia i la seva llibertat. El grau d’amenaces, el recurs a la por a la qual sembla abonat l’aparell de l’estat, representa l’abdicació a gaudir d’un sistema democràtic presentable, i la conversió del règim de la segona restauració, com ja he comentat en altres ocasions, en un règim polític equiparable al turc. Perquè, no ens enganyem, l’actuació de les institucions espanyoles (i el silenci còmplice de la societat civil) contra la nació catalana, perverteixen i hipotequen les mínimes llibertats democràtiques.

Així és com hem arribat fins aquí. La independència catalana no només és una qüestió relacionada amb aspectes nacionals, sinó un conflicte entre democràcia i dictadura; entre una república amb voluntat i il·lusió de construir un futur, i un estat que manté en l’estructura profunda els principis i l’herència franquista. Una herència que també és tatuada en l’inconscient col·lectiu de les esquerres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *