Espai de Dissidència

Els esdeveniments relacionats amb la crisi grega han servit per evidenciar el grau de corrupció i temeritat al qual han arribat les institucions europees. Han fixat el grau de desconfiança instal·lat entre estats, i han permès mostrar a la llum el pregon sentit autoritari que mena el neoliberalisme. Les coses no acaben aquí. L’esquerra continental, especialment la més alternativa ha exhibit la seva feblesa i inconsistència, mentre que la manca de solidaritat amb els grecs ha deixat a molts en una situació ben galdosa, mentre que la socialdemocràcia continua suïcidant-se. Els mitjans de comunicació convencionals han deixat ben clar que la línia editorial la marquen les grans corporacions, i les idees, guionitzades pels becaris de l’Escola de Chicago. Tot plegat, trist i depriment.

Fins i tot, sembla com si tot el procés, des de la creació de Syriza fins a la seva vergonyant claudicació enfront l’austero-feixisme de Schläube, pugui ser un plagi de la pel·lícula de Matt Damon ??? en què el brillant ecologista que ha de liderar l’oposició a les prospeccions de fracking és, en realitat, un altre empleat de la multinacional gasística: primer es crea la il·lusió popular, per després desmoralitzar i desarticular l’oposició.

Primera constatació, doncs. El neoliberalisme ja ha pres la forma d’una fanàtica i nihilista religió, capaç de suscitar un veritable mil·lenarisme que comporta mort, destrucció i calamitats sense esperança. Segona, el nivell de corrupció institucional, social, dins la psicologia col·lectiva sembla a un nivell més elevat que mai, fins al punt que qualsevol qüestionament del sistema és combatut amb una duresa impròpia d’un sistema democràtic (esclar que la democràcia ha estat la primera víctima del capitalisme desbocant actual). Tercera, la impotència, fins al moment, de ser capaços de generar una alternativa viable i creïble, especialment per part d’una esquerra entotsolada, acovardida i estúpida. Quarta, i la més inquietant conclusió a la qual molta gent pot arribar…. La democràcia pot no servir per fer justícia social. Només cal veure com s’han burlat del referèndum (i la voluntat popular) grec. Això permet fer paral·lelismes amb allò que s’esdevingué a Rússia el 1917. Si els contrapesos constitucionals són impediment per a l’interès general, potser molts deuen pensar que cal trencar amb determinats tallafocs jurídics per imposar la voluntat majoritària. De fet, és el que ha passat a Veneçuela.

Existeix el principi històric que allò que ja ha passat, sempre pot tornar a passar. I penso que ja fem tard per aturar aquesta deriva capitalista totalitària que s’ha ensenyorit d’Europa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!