Espai de Dissidència

A principis de juliol, un docent d’un institut de Barcelona em remetia una carta que havia arribat al seu centre, i pel que sembla, a la majoria dels centres catalans. El document, signat per un tal Javier Muñoz Castresana, general de divisió de l’exèrcit de l’aire, representava al “Servicio Histórico Nacional y Cultural del Ejército del Aire” i convidava a participar als alumnes a una mena de concurs sobre història d’Espanya i de la seva aviació militar. El premi; volar des de la base de Getafe a la de San Javier de Múrcia, contemplar l’entrenament de la patrulla aèria i dinar amb els cadets.

No és la primera vegada que l’exèrcit, com fan altres forces armades europees, tracten de fer propaganda i proselitisme entre estudiants de secundària. El problema, del qual molts comandaments deuen ser conscients, és que aquesta mena d’experiències susciten un rebuig pràcticament unànime en el sí de les comunitats educatives del nostre país. L’exèrcit a Catalunya, malgrat els grans esforços dedicats a netejar la seva imatge, té mala fama. I no és d’estranyar.

He sentit les paraules gruixudes d’alguns professors d’història barcelonins sobre aquest afer. No vull ni pensar com reaccionarien els de Lleida. Encara que van ser avions i tripulacions italianes subcontractades, va ser l’exèrcit de l’aire espanyol la que va destruir el Liceu Escolar de la capital del Segrià, tot matant 48 alumnes i diversos professors mentre feien classe. A Barcelona es comptabilitzen 51 bombardeigs amb un total de més de 2.500 morts, i altres com el del mercat de Granollers o els de Figueres, amb la deliberada voluntat de terroritzar els no combatents, van afegir crueltat a una guerra on els sectors més reaccionaris no dubtaven a massacrar població civil indefensa.

És del domini públic que, des de l’arribada d’Aznar i el postfranquisme a les institucions, s’ha produït un fenomen d’involució social profunda. Aquest capteniment és especialment palès en la manera, cada vegada més desinhibida, de reivindicar el franquisme com a règim autoritari i constructor de la nacionalitat espanyola tal com l’entenem en l’actualitat. L’extermini físic i intel·lectual dels republicans al llarg de la dictadura, d’una banda, i una transició en què els hereus del règim cooptaren l’oposició democràtica, de l’altre, van permetre bastir un estat fort, amb una identitat que pateix certa aluminosi.

Els republicans, les esquerres, els federalistes, els partidaris de la igualtat i una visió d’una democràcia oberta, van perdre la guerra i la Transició. Avui fins i tot l’esquerra que més es presenta com a rupturista, acata els símbols franquistes: la monarquia, l’himne, la bandera. Pablo Iglesias li regala “Joc de Trons” al rei Felip, en comptes d’exigir la seva destitució. El PSOE apareix amb una bandera descomunal presidint un míting. Al final, la defensa de la identitat espanyola, que assumeix la construcció intel·lectual cisellada als textos escolars de l’era franquista, la seva estètica i iconografia, acaba esdevenint allò que Michael Billing anomena “nacionalisme banal”, un intent de dissimular el nacionalisme d’estat sublimat a bastament en rituals col·lectius en esdeveniments d’esports o festivals de la cançó. Un nacionalisme banal que, malgrat funciona com a nacionalisme clàssic, i malgrat que destaca per mostrar-se molt agressiu contra les identitats no estatals, tracta de presentar-se com a assenyat i natural.

Tanmateix, i Catalunya és precisament un escenari d’aquest fenomen, el nacionalisme espanyol (que paradoxalment tracta de presentar-se com a no nacionalista) on s’evidencia les limitacions de la fràgil construcció nacional hispànica. I no em refereixo únicament a la dimensió plurinacional de l’estat, sinó a la pròpia essència hispànica. Qui defensa el “dependentisme” a Catalunya? Sens dubte, molta gent a títol personal, per qüestions sentimentals o por a la incertesa votaria no a la independència, tanmateix la defensa pública del manteniment de l’statu quo de la subordinació catalana a l’estat sembla un oligopoli en mans de la ultradreta, com bé ha identificat Jordi Borràs en les seves investigacions i llibres. Entitats com Societat Civil Catalana, Construïm o altres d’equivalents semblen copades per gent que en el passat es relaciona amb les diverses escissions del Partido Único franquista, la tradició carlina o el col·laboracionisme amb la dictadura. A més, semblen comptar amb finançament no només de l’estat i les seves clavegueres, sinó també amb aportacions personals de notables que, com explica al seu darrer llibre Lluc Salellas a El franquisme que no marxa, formen part dels consells d’administració dels antics monopolis franquistes i que són destí habitual de les portes giratòries del règim. En el cas de Ciutadans, hi ha a més, els “trasplantats de luxe”, gent que prové de l’alt funcionariat estatal i mentalitat colonial que viu com una anomalia la presència pública de la identitat catalana, d’acord amb la seva lògica de considerar “aldeanos” a aquells que no professen la religió del nacionalisme banal espanyol, tal com ens recordava la senyora Carolina Punset.

Tanmateix, les bases de l’espanyolisme, com dèiem abans, són fràgils. Només cal recordar el passat no assumit dels (per ara) 114.000 desapareguts, els no investigats camps de concentració, el treball no esclau, i un servei d’espionatge contra la dissidència d’una magnitud equiparable al de l’Stasi, i que tanmateix, amb un arxiu destruït a partir de les ordres de Martín Villa. Una Espanya fonamentada en grans silencis i silenciaments, tan insegura de sí mateixa que fins i tot limita l’accés a arxius oficials… fins i tot del segle XVI. Una Espanya que té molta cosa a amagar, i per tant requereix de banderes molt grans per tapar els crims sobre els quals se sustenta. Crims, no exclusivament contra la perifèria nacional, sinó molt especialment contra la perifèria política i la social, contra la dissidència intel·lectual (només cal contemplar la Llei Mordassa com a símptoma) i contra aquell que és diferent.

En aquest sentit, molta gent a Catalunya és independentista precisament per ésser espanyols. Tanmateix, la seva és una espanyolitat de perdedors de la guerra civil, que com ens recordava el músic i fundador del Taller de Músics Luis Cabrera, representaven el 90% dels andalusos emigrats a Catalunya. Una emigració que, quan torna al poble percep clarament la persistència del franquisme, primer en els símbols, i després, amb molta més profunditat, en les relacions socials, en el caciquisme supervivent. L’Espanya nacional actual és l’Espanya franquista, com franquistes són els seus símbols. I l’única oportunitat de ruptura i superació d’aquest passat tràgic és fundant un estat dissident, amb una cultura democràtica i uns equilibris socials, si bé no modèlics, sí més igualitaris i pròxims.

D’aquí que la carta del general de divisió Muñoz Castresana sigui viscut aquí com un nou bombardeig de la Legió Còndor. Al cap i a la fi, les forces armades espanyoles són les mateixes que van tirar bombes damunt els nostres avis, que van destruir les nostres escoles i van perseguir i amargar la vida als nostres pares. Poden tapar-se amb la bandera i poden anar de moderns per la vida. Per això, atès que l’estat ha estat incapaç de plantejar una veritable reconciliació (que comporta necessàriament demanar perdó, compensar les víctimes i l’hara-kiri de les elits), a molts ens molesta la visió de la rojigualda.

Nota: article publicat a la revista Mirall http://revistamirall.com/2015/07/13/espanya-des-de-laire/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!