Carta oberta als amics alemanys

Benvolguts, benvolgudes,

Ja fa una bona colla d’anys que no coincidim. I tanmateix, heu estat sovint a casa meva, i jo, a casa vostra. Vam compartir moltes coses, molt de temps plegats, i fins i tot un pis atrotinat de l’Eixample a la Barcelona preolímpica. Vaig recórrer el vostre país amb un interrail a l’època en què hi havia dues alemanyes. Hem compartit confidències, dinars, festes, lectures, i algunes coses més que millor no esmentar públicament, i gairebé sempre, amb un somriure. En la mesura que ens era possible, hem anat bastint una identitat europea tot assumint que els errors heretats del passat no podien interferir de cap manera en un futur que, com diria l’enyorat Macià, hauria d’haver estat espiritualment gloriós.

Els anys, malauradament, són implacables i no sembla que ens facin més savis, sinó que potser tendeixen a accentuar els nostres defectes. Fa temps que no parlo amb vosaltres, i les darreres vegades, quan ja és evident que l’euro ha esdevingut un factor de desunió, es veia clarament que volíeu -volíem- evitar el tema. Tanmateix, pel que sé i intueixo, sembla un fet que molts de vosaltres acabeu creient la propaganda que s’escola en mitjans de desinformació com Bild o us deixeu entabanar per les mentides del vostre ministre de finances amb cara d’amargat Schläube.

No voldria que penséssiu que crec en els tòpics, tanmateix, en tot aquest temps de coneixença, des de la vostra diversitat, m’adono que compartiu moltes virtuts. I també que almenys la majoria de vosaltres teniu un defecte que creieu virtut: teniu tendència a fer massa cas de qui us mana, de respectar massa les jerarquies, d’obeir a qui exerceix un càrrec, d’interpretar les normes massa literalment. Alguna vegada, entre la tercera i la quarta cervesa que preníem en un parc a Münich ja us vaig explicar aquell acudit que explicaven els anarquistes catalans dels anys trenta sobre el vostre poble: “els alemanys, quan fan una revolució, i han de prendre el control de les estacions de tren, la primera cosa que fan és comprar el bitllet”.

I tanmateix, el tema de Grècia sembla que està treient el pitjor del vostre poble. La nació amable i oberta que vaig conèixer a finals dels vuitanta, va canviar quan us vàreu reunificar. Els costos d’absorvir l’RDA no van ser econòmics, sinó morals. Vau annexionar-vos els vostres germans de parla i història comuna, i tanmateix van ser rebuts amb cert menyspreu i suficiència. Els vostres dirigents van aprofitar per anar destruint a poc a poc el model socialdemòcrata que us va permetre conjugar la llibertat amb el benestar. L’austeritat aviat fou un mot pervertit del seu sentit primigeni per tal de permetre anar treient la vella tendència a establir una societat desigual, i sovint indiferent, al patiment aliè. L’euro, que va eixamplar la rasa entre una Europa a dues velociats (jo diria que a dues filosofies) ha acabat per bastir un oceà d’incomprensió mútua. Els vostres dirigents, els vostres mitjans, us enganyen per terra mar i aire, les vint-i-quatre hores del dia, els 365 dies de l’any. Amb el vostre esforç no heu rescatat cap grec, sinó els vostres propis banquers, els propietaris de la vostra premsa groga, els artífexs de la desigualtat que també va creant desigualtats insuportables en el vostre propi país.

En el nom de la nostra llarga amistat i afecte, només us demano una cosa: penseu per compte propi, qüestioneu els vostres governants, escolteu els vostres germans europeus. Europa no és possible sense igualtat ni progrés,ni respecte mutu. Almenys l’Europa que voldríem i que mereix ésser preservada de l’egoisme financer i l’actitud de senyoreta Rottenmeyer que destila la vostra Cancellera. Emancipeu-vos dels errors del passat. L’obediència no és cap virtut.

 

Nota: Càpsula emesa avui a Fem Ràdio

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.