Colar-se al metro

Una entrevista recent a la nova alcaldessa de Barcelona ha suscitat polèmica entre determinats sectors en afirmar que “la gent que es cola al metro no ho fa per caprici”. Algunes reaccions a la frase han estat fora mida, amb ús d’un cert populisme barat, car molts són els qui consideren com a delinqüents a aquells que transgredeixen algunes normes administratives menors.

Ho confesso! Jo també em vaig colar al metro. I al tren. I algun lloc més. I en aquest sentit, m’identifico amb l’afirmació de l’Ada Colau. D’això ja en fa trenta anys, i la meva motivació era un dilema moral: o pagava per viatjar, o pagava per estudiar: o la T-10, o una matricula universitària lluny del meu abast. És evident que vaig optar per aquesta darrera opció, perquè entenia que això m’ajudaria, com així ha estat, a complir posteriorment, i amb escreix, amb la primera. Potser, qui mai no ha passat necessitat o no s’ha trobat mai sense un duro a la butxaca, o sense la possibilitat d’ésser expulsat de la universitat per no haver pagat les taxes es pot sentir temptat per creure que aquells qui ens colàvem ho fèiem per asocials, per militància o extravagància. Us ho ben asseguro! En el meu cas passava certa por, desenvolupava un cert instint d’alerta permanent, i passava per situacions estressants on no em feia tanta angoixa el fet d’una sanció (que insolvent com era, no podria pagar) com la humiliació que comporta ésser enganxat i fer de protagonista d’un desagradable espectacle.  No puc parlar per altres, només puc fer-ho per mi. I us ho ben asseguro, no és gens agradable haver de colar-se per arribar a la universitat o fer una vida més o menys normal, quan no es té feina, ni ingressos, sotmès a la tortura de la incertesa econòmica.

Gràcies a Déu, i a haver-me colat durant uns anys al metro i a la RENFE, vaig poder estudiar, i començar a tenir feines, i a tenir diners (no massa) a la butxaca. Això em permetia comprar tranquil·litat, i la possibilitat d’aparentar ser un ciutadà exemplar que paga els seus viatges, i també paga els dels qui es colen. I ho dic ben clar… no hi ha color. És preferible pagar de més que haver de confrontar-se al dilema entre colar-se o no poder anar enlloc. Com deia la meva mare, sempre és millor donar que rebre. Tanmateix, tot plegat això també ens porta a una altra reflexió. El fet de no disposar de prou diners ens fa que tinguem menys drets? A la pràctica potser sí, tot i que moralment això és del tot inacceptable. No tenir diners és motiu perquè hom no tingui dret a desplaçar-se? O a disposar d’un habitatge digne? O a tenir l’oportunitat d’una bona educació? O a gaudir del temps lliure? O a la felicitat i el benestar? Per què no reformulem la pregunta: I què farem per tal que la gent pagui sempre? Castigar-los o aconseguir que tothom tingui prou ingressos per fer-ho? No pagar el metro incomoda, perquè comporta preguntes incòmodes com aquestes: la igualtat de drets i obligacions implica una certa idea segons la qual les desigualtats són injustificables, i com deia a més, l’historiador Tony Judt, i demostra la realitat, són absurdament ineficaces.

Nota: Càpsula setmanal al programa Girona Ara, de Fem Ràdio

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.