Federico Arcos

M’ha arribat la notícia de la desaparició de Federico Arcos (Barcelona, 1920 – Toronto, 2015), un dels històrics militants llibertaris, antic revolucionari, fundador del grup d’afinitat “Els Quixots de l’Ideal”, combatent contra el feixisme a la guerra civil, en els rengles de la resistència francesa, en el maquis anarquista amb Ramon Vila (Caracremada), Sabaté i Massana, i finalment, des del seu ofici de mecànic a la Ford de Toronto, preservador de la memòria llibertària des del Canadà.

Fa uns quinze anys que vaig tenir l’oportunitat de contactar amb Arcos. Aleshores solia venir un cop l’any a Barcelona per trobar-se amb els seus amics llibertaris de tota la vida, entre els quals hi havia Diego Camacho (Abel Paz). Ell en sí mateix, era com una memòria ambulant, amb gran coneixement d’un munt de detalls i anècdotes que aleshores, en la meva recerca, em resultava extraordinàriament útil. Amb antics companys que havien anat a l’escola La Farigola de El Clot (com Llibert Sarrau o el també historiador Germinal Gràcia) havien estat no només un grup activista amb capacitat de bellugar-se per la clandestinitat i col·laborar en diversos atemptats contra el totalitarisme franquista, sinó també d’anar fent testimoniatge de la seva lluita des de premsa subversiva i secreta, com ara l’òrgan Ruta, que repartien a la policia i a la Casa de l’Ardiaca.

La pressió policial féu que finalment, com també ho féu Massana o Diego Camacho, salvessin la pell a l’exili. Primer a França, després va anar a parar al Canadà, on va encetar una gran col·lecció de documents llibertaris (entre els quals la major part de papers d’Emma Goldman), bona part dels quals han anat a parar a la Labadie Collection, de la Universitat de Michigan, i a la Biblioteca de Catalunya (més de 1.000 documents), un llegat extraordinàriament rellevant per a la recerca en el món de l’univers llibertari.

La seva figura mereix ser reivindicada per la seva extraordinària trajectòria i coherència, proverbial entre els seus afins, i que en el breu període en què el vaig tractar, no feia sinó confirmar aquesta aura de generositat que caracteritza bona part dels anarquistes de la revolució. Ha mort molt gran, com un supervivent poc conegut en el món de la historiografia,  que tanmateix representa tota una època del que va poder ser. Un referent que cal recordar i inspirar-nos.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.