Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

14 de juny de 2015
0 comentaris

L’hora de les esquerres?

Tony Judt, un dels grans historiadors europeus contemporanis recentment traspassat, deixà com el seu testament intel·lectual un gran llibre, El món no se’n surt. Judt, que era un gran defensor de la socialdemocràcia se sentia profundament decebut sobre com havien anat les coses fa algunes dècades, i com les esquerres, amb les quals s’identificava, havien comès errors tan profunds que els havia restat credibilitat, i semblaven destinades a perdre, fins i tot,  quan guanyaven eleccions.

Reprodueixo una de les seves frases per entendre els seus motius: Ja no tenim moviments polítics. Malgrat que milers de nosaltres puguem anar a una manifestació o míting, en ocasions ens uneix un sol interès comú. Qualsevol esforç per convertir aquests interessos en fites col·lectives sol xocar amb l’individualisme fragmentat de les nostres preocupacions. Objectius molt lloables –la lluita contra el canvi climàtic, l’oposició a la guerra, la defensa de la sanitat pública o penalitzar els banquers– només semblen lligats a l’expressió d’aquella emoció. Hem esdevingut consumidors no tan sols en la nostra vida econòmica, sinó també en la política: en triar entre una àmplia gama d’objectius rivals, ens resulta difícil imaginar formes o raons per combinar-los en un conjunt coherent.

Dissabte els nous ajuntaments iniciaran la seva legislatura. Molts, entre aquests el del cap i casal, tindran alcaldes amb uns plantejaments rupturistes, provinents dels moviments socials i l’activisme d’esquerres. Planen diversos dubtes i incerteses, no només per les múltiples pressions i joc brut que pot esperar-se dels poders fàctics i dels seus adversaris polítics i econòmics. A vegades, les esquerres perden, fins i tot (o sobretot) quan guanyen. Manca certa autoconfiança i seguretat, sobra impaciència i supèrbia. Tanmateix, el principal problema és el que assenyalava l’historiador britànic: cal un projecte global, un model que representi una veritable alternativa al que avui patim, cal una idea general que rebati quaranta anys de neoliberalisme. Un model coherent capaç de retornar fe i esperança, i sobretot que acabi amb els problemes concrets i reals: l’atur, la pobresa, l’explotació laboral, les desigualtats,…Cal demostrar amb el fet i els valors que l’altre món possible es va fent realitat. I per a això, no queda altre remei que conjugar en totes les formes, modes i temps el verb incoactiu “repartir”. Repartir el treball i la riquesa, repartir el poder, repartir les esperances.

Haurem d’esperar i veure. A mi, que milito en l’escepticisme, em costa de creure sobre si les esquerres estan convençudes i preparades. Sobre si prioritzaran la fi del treball precari a l’extinció de les tortugues marines o si seran durs amb els forts, atès que ja s’hi és prou amb els febles. Com diria el president Mas, Wait and see.

Nota: text de la meva intervenció setmanal al programa Girona Ara, de Fem Ràdio, el passat 12 de juny

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!