Veredicte: independència sí, desigualtats no

Els resultats a les municipals d’ahir són extraordinàriament complexos d’interpretar. Es constata la gran diversitat de la societat catalana, alhora que es percep els moviments tel·lúrics dels darrers anys. Tanmateix, sovint les anàlisis d’urgència poden resultar tant o més interessants que els grans i detallats estudis de ciència política, i a partir de les sensacions, podem acordar dos missatges enviats a peu d’urna.

El primer veredicte: l’independentisme continua essent majoritari. Podríem dir que fins i tot amplia la seva força. Si més no, l’independentisme explícit de CiU (aquesta penalitzada per la presència de Duran), ERC i CUP amplia en uns quants centenars de milers de vots. Els partits unionistes, malgrat els intercanvis de vots entre Ciudadanos i PP, perd força; el missatge ambigu de PSC s’enfonsa (de fet, els socialistes mantenen la seva força local allà on sobreviuen alguns alcaldes carismàtics i amb potents xarxes clientelars). Colau és una altra història, on hi ha més independentisme en el fons que en les formes, si més no, una voluntat rupturista que se n’adona que l’únic federalisme realista que queda és que els catalans ens federem amb la Vall d’Aran i amb nosaltres mateixos. I que potser es tracta d’un independentisme al·lèrgic als excessos estètics d’alguns sectors massa neguitosos avui.

Segon veredicte: volem una Catalunya menys desigual. Aquest, em penso, és el missatge principal que apareix, especialment a Barcelona amb Colau, a tants altres llocs de la geografia dels perdedors de la crisi-estafa, i al gran paper de lideratge pro-justícia social que representa l’espai creixent i sòlid de les CUP.

Hi haurà grans esforços per fer anàlisis interpretatives peculiars. Com a resum, conclusió, tuit, aquesta idea d’independència sí, desigualtats no, és la conclusió, que penso, respon a una mena d’inconscient col·lectiu. El país ha esmès aquest missatge, que convé ésser escoltat.

A tall anecdòtic, el passat divendres al vespre vaig tenir la consciència que Colau guanyaria a Barcelona. En un sopar informal, em vaig retrobar amb antics companys de l’EGB a qui feia dècades que no veia. Parlo de gent de barri, supervivents d’una crisi que ha castigat una classe social menystinguda i invisibilitzasa, que parla indistintament català i castellà en converses barrejades amb naturalitat, que estan molt ressentits amb la traïció de les esquerres i odien profundament la prepotència de les classes altes, les del barri de Salamanca i les de Pedralbes, les que viuen la precarietat econòmica i la dels petits comerciants assetjats per la globalització, la que no suporten la indiferència i suficiència amb què se senten tractats. Ningú va esmentar Barcelona en Comú, tanmateix, em vaig quedar amb la impressió que l’exactivista social sintonitzava amb ells. Ara veurem com es concreta tot plegat. Cal una ruptura ja!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *