Espai de Dissidència

Al llarg de tota la carrera de magisteri, vaig fer un munt de treballs a màquina. Com que la majoria eren en grup, la meva cotització personal era prou alta, perquè la velocitat i facilitat amb la que escrivia a la meva Olivetti Lettera 35 impressionava. Era capaç de treure fum a les tecles i emetre una quinzena de planes en un dia, suficient per lliurar els exercicis a temps i afegir una literatura accessòria que aleshores, en una època sense twitter, era ben valorada. En temps analògics, avui costa de fer entendre als nostres fills i alumnes conceptes com el Típpex o estripar el paper cada vegada que les errades de redacció es traduïen en el feixuc ritual de la repetició. Passar a màquina era el darrer pas, el més significatiu, la culminació d’un conjunt litúrgic i quadriculat que no deixava marge a la improvisació. Potser això ens feia estar més concentrats, encara que menys oberts a indagar i experimentar.

Recordo que tres o quatre tardes de 1986 vaig quedar-me a la facultat perquè s’organitzava, des del deganat, una mena de curset d’informàtica. Aleshores, els ordinadors semblaven objectes restringits a determinades oficines i alguna redacció de diari. Lletres verdes en pantalles negres amb comandaments inextricables esdevenien una mena de codi reservat exclusivament per a iniciats. En fi, no hi vèiem massa futur, aleshores, malgrat que el futur, per definició, sempre és imprevisible.

Passant els anys, vaig adquirir el meu primer ordinador, un Pentium 286, pantalla de 16 polzades monocrom amb un sistema operatiu MS DOS 5.0 a qui, sense ratolí ni finestres, calia donar-hi ordres estrictes en anglès i que al final l’enteníem com una màquina d’escriure sofisticada. Ens semblava una revolució, perquè alhora també hi trobàvem una protorevolució a l’hora d’organitzar la informació en bases de dades. Recordo, mentre estudiava la llicenciatura de lletres a la UAB, com el sistema de fitxes va ser substituït, d’un dia per l’altre, per un catàleg informatitzat en una mena de caixers automàtics. I quan començava la meva trajectòria professional com a mestre, els meus exàmens i textos eren ja editats amb una certa traça, a la recerca de reconeixement per part dels meus alumnes de setè i vuitè.

Els alumnes, també per definició, no són tontos, i sobretot no són gens impressionables. De manera que en àmbits informàtics anaven unes quantes passes davant meu. Recordo que un d’ells, embadalit sempre rere les pantalles –i per tant, poc disposat a la rutina escolàstica de la matèria de català- si bé treia males notes, era un crack dels ordinadors. No pocs migdies, mentre era conscient que la seva intel·ligència no volia sotmetre’s a la feixuguesa de currículums cisellats en granit per buròcrates hieràtics, m’alliçonava sobre com fer servir aquell estrany aparell. M’agrada imaginar que avui aquell noi deu passar els dies dissenyant videojocs i aplicacions i deu guanyar més diners que tot el claustre plegat. El cert és que ja començava a detectar aquells aires de revolució en la manera de relacionar-nos amb la informació.

A trenta anys, vaig tenir la meva primera connexió d’internet. Tenia el seu mèrit. Corria el 1996 i aleshores només hi havia alguns centenars de milers d’usuaris a l’estat. A poc a poc vaig ser conscient de tenir la biblioteca d’Alexandria en un racó de casa. I que tot l’imaginable era possible. Paral·lelament, mentre iniciava la meva trajectòria com a escriptor, historiador i periodista, veia que la manera de relacionar-nos amb el coneixement, també iniciava una veritable revolució.

Avui, quan sóc a classe, pràcticament he oblidat com es fan servir les pissarres. Ni tan sols les fotocòpies. El vídeo ha desaparegut en detriment dels portàtils, els llapis de memòria, els projectors, les tauletes i altres estris que mai havia imaginat, aquella tarda a l’Autònoma en què els profes ens dictaven apunts sobre com fer servir aquelles estranyes màquines, i nosaltres, ingènuament, els en preníem. Anys després, quan em vaig dedicar a fer de formador per a docents (iniciació a la informàtica d’usuari I i II), encara recordo la cara de sorpresa dels meus companys de professió descobrint que els ordinadors podien servir per fer tràmits, videoconferències o mirar el “culebrón” dels migdies.

Els alumnes ja no aprenen com abans. Jo tampoc. Alguns psicòlegs (com sempre dividits entre apocal·líptics i integrats), alerten o informen sobre la manera com rebem i processem informació. La concentració cartoixana d’antuvi s’ha bescanviat per l’activitat multitasca a què ens condemnen els smartphones. De fet, mentre redacto aquest article he consultat un parell de vegades el correu, una el whatsapp i he consultat unes quantes diferents planes web (entre les quals la metàfora dels cartoixans, car havia oblidat el nom). La disgressió s’ha convertit en un art al més pur estil de Kevin Spacey (el Frank Underwood de House of Cards). El món cartesià, la jerarquia de continguts es transforma en una mena d’assemblea permanent i caòtica d’idees, fets i conceptes, arguments i contraarguments. El coneixement resulta caòtic, quàntic, encara que no menys eficaç. Fins i tot la manera de veure la televisió ja no és la mateixa, quan el receptor passiu s’ha transformat en un actiu desconcertat i capriciós.

Com deia, el futur és imprevisible. El nostre present, en canvi, sembla a anys llum de l’època de la meva lettera 35. Probablement sóc més culte, perquè el vell sistema analògic i el caos digital coexisteixen en les meves formes d’aproximar-se al coneixement, i l’accés a fonts que ni tan sols sospitaves que existien. La cultura s’ha democratitzat (si més no per als interessats). Els nostres alumnes estan infinitament més informats que abans, i els docents, potser més confosos, després d’haver perdut el trust del coneixement.

Les diferències, de tota manera, no s’han reduït. De la mateixa manera que el coeficient de Gini certifica l’eixamplament de rendes, també és clar que la distància entre qui sap i no sap navegar (i no naufragar en l’intent) en oceans d’informació, també es fa més ampla. Com deia Tony Judt, el present no és ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent.

I una darrera reflexió. Malgrat que feia broma amb els cartoixans, també detecto una menor intensitat en la vida social. Les comunicacions virtuals entre persones són més sovintejades, i menys presencials. L’aïllament creixent és un fet. Tampoc no sé si això pot considerar-se positiu o negatiu, al cap i a la fi, la relació amb els altres és la principal font de felicitat i alhora, d’infelicitat humana. La cultura és un fet social, encara que també un espai d’aïllament. Al cap i a la fi, com ens recordava Roger Chartier, el llibre imprès, amb la lectura silenciosa i íntima, també va suposar una revolució. La gent descobria que tenia consciència pròpia Tenir una finestra al món, un munt de coneixement, també.

Nota: article publicat originalment a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!