Espai de Dissidència

És evident que vivim un dels moments de màxima intensitat política de les darreres dècades. Els mitjans de comunicació, amb certa tendència a l’endogàmia i l’autoreferència, ens podrien induir a pensar que els grans debats són locals, quan en realitat posseeixen una dimensió estrictament global. A Catalunya, la qüestió de la independència; a Espanya, la temptació rupturista amb el règim de 1978; a Europa, les esmenes a la totalitat de Tsipras i LePen; al món, la difícil, per no dir impossible coexistència entre capitalisme i democràcia. En realitat, els milers d’estelades als balcons; la cua de Pablo Iglesias, el charme de Vanufakis, els manifestants i contramanifestants al voltant de Pegida, o la sorda guerra civil entre el Tea Party i els Occupy Wall Street a l’epicentre imperial són efectes d’una mateixa causa. Si calgués fer una diagnosi de tamany twitter, podríem manllevar l’expressió de Joseph Stiglitz al voltant del “malestar de la globalització”.

La filosofia política ha tornat. Aquesta és la conclusió a què arriba el filòsof i professor de la UAB Jordi Riba en el seu darrer llibre. En èpoques d’estabilitat, el debat al voltant de com organitzar políticament la societat s’estanca. En moments de canvi, de crisi profunda, emergeixen diverses idees per redecorar, en termes d’una coneguda multinacional de mobles, la “República de casa nostra”. A tal efecte, Riba, que no només és un pensador rigorós, sinó que a diferència de bona part de la nostra classe acadèmica té un coneixement profund del món “a peu de carrer” –passà molts anys fent classes nocturnes a un institut de secundària de Blanes–, repassa debats intel·lectuals recents en què les transformacions globals requereixen d’un manual d’instruccions, de matèria primera ideològica, per donar respostes. Així, quan el capitalisme clàssic del segle XIX sotmet a una teràpia de xoc a una població europea considerada legalment com a ciutadana, i que tanmateix són exclosos per efectes de la cruel desigualtat, es proposen reconversions polítiques. El republicanisme –amb Francesc Pi i Margall com un dels principals referents continentals– esdevé un dels primers. Un republicanisme que conté a Jean-Marie Guyau com a un dels primers traductors d’un món cruent en què les referències clàssiques –la religió, l’antic i sòlid món estable d’un persistent antic règim– busca crear espais de ciutadania. I que tanmateix troba una República (la III República francesa) que esdevé un règim tan eficaç i incloent, com insensible davant els efectes del capitalisme. Un nou sistema en què l’individu ha d’administrar una llibertat amb estrets terrenys de joc, i on cal habilitar-lo per actuar moralment sense referents clars.

Fets similars ens trobem amb la crisi d’entreguerres. La fallida d’un republicanisme incapaç de satisfer les necessitats materials i morals esdevé un terreny moral on les certeses dels totalitarismes acaben esdevenint una piconadora de les llibertats. Un món intel·lectual on les certeses s’esvaeixen i prostitueixen el pensament –és el cas de Heideggerd-.

El capitalisme financer, imposat a partir de la dècada dels setanta, i que la crisi de 2007 ha accentuat també esdevé una veritable prova per a la filosofia política. Com tot període de crisi, ens trobem empesos al laboratori, a experimentar respostes possibles als conflictes entre raó política, opressió econòmica, dificultats d’administració de la diversitat o segrest del discurs filosòfic. La supervivència en aquesta cruïlla dependrà de decisions individuals i col·lectives a tots els nivells. Probablement, com altres moments “estel·lars” de la humanitat, hi haurà errors i encerts. Tanmateix, i com ens recorda Jordi Riba, serà aquest un moment en què el pensament filosòfic, la filosofia política, resultarà una tècnica essencial, una enginyeria institucional que permeti recuperar un espai més o menys satisfactori. Tot parafrassejant Bill Clinton, “és la filosofia política, estúpid!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!