Al voltant de “El color de la Llibertat”, de Xavier Domènech

Resposta a l’article publicat a Crític  “El Color de la Llibertat. Lerrouxisme i catalanisme abans i avui“, per Xavier Domènech

Des del punt de vista històric, l’article és molt correcte, amb  una encertada visió sobre la relliscosa història del catalanisme, i les grans paradoxes i contradiccions en el que podríem anomenar “el procés de modernització política de les masses obreres” que intenta el primer lerrouxisme. En bona mesura, es percep en aquesta visió històrica les aportacions crítiques d’Enric Ucelay (molt especialment al seu imprescindible “La Catalunya Populista”, així com la visió, encara que menys conegut, no menys rigorós “La cultura del catalanisme” de Joan-Lluís Marfany.

De tota manera, i havent estudiat una mica sobre la Setmana Tràgica i Ferrer i Guàrdia, trobo a faltar alguns elements que defineixen ja clarament les intencions deliberades del lerrouxisme d’anul·lar precisament “la modernització política del país i les seves classes populars” (amb més menestrals i coll blanc que coll blau) i tractar de generar una rasa interna a Catalunya tot aprofitant una de les inconsistències del catalanisme que farà a la Lliga hegemonitzar el catalanisme al llarg d’un període de temps prou ampli. De fet, 1909 és l’exemple que els lerrouxistes traeixen obertament les esperances de canvi social que prometien, en posar-se al costat de l’estat davant una mobilització, no catalana, sinó internacionalista. De fet, Lerroux ni els seus lloctinents ni piulen quan es fa servir, des de Madrid, el fantasma de l’aixecament independentista de la Setmana Tràgica per avortar qualsevol suport revolucionari a fora de Catalunya.

De fet, la lògica agitació – manipulació – traïció la farà servir precisament el PSOE i la UGT en els moviments vaguístics i prerevolucionaris de 1916, 1917 i 1919, fet que facilita una deriva definitivament anarquista en la pròpia CNT, que confirma la seva desconfiança en els partits i les institucions polítiques, i que la fa esdevenir, malgrat els lligams ibèrics, en una institució principalment catalana.

Certament, el lerrouxisme explota, com dèiem, la feblesa d’un catalanisme conservador insensible enfront el problema social, i que al llarg dels vint i trenta, en tant que moviment de classes mitjanes, sovint farà servir un discurs ètnic, fins i tot racista, de rebuig a l’emigració castellanoparlant. Joan Anton Vandellós i les seves tesis de l’estil “Catalunya poble decadent” o un jove Carles Sentís i el seu “Transmisserià”, així com el periodista Josep Maria Planes en seran bons exponents. De fet, aquest catalanisme excloent, més que racial, tindrà un àcid component de classe i fortament antianarquista. Com a resposta, una part substancial del moviment llibertari (amb alguns precedents del republicanisme unitarista del XIX on s’emmiralla Joan Montseny i Ferrer i Guàrdia) tindrà sentiments antinacionalistes. Tanmateix, aquesta no serà una tendència majoritària, perquè entre altres coses, la CNT serà un espai d’integració nacional molt fort, on es genera sentit de pertinença a la comunitat nacional des de la solidaritat de classe.

Tanmateix, el lerrouxisme, així com també la federació catalana del PSOE actuaran a partir d’una profunda voluntat de sucursalització i espanyolització de la societat catalana, que agiten, manipulen, i finalment traeixen els grups a qui diuen defensar. I això és el que fa a bona part de la CNT, els treballadors de coll blau de diversos orígens, que poden ser molt crítics i durs amb el catalanisme, a fer una revolució on, paradoxalment, propicien una república catalana independent i revolucionària el 36.

Bé, més enllà de qüestions purament historiogràfiques, tots els historiadors hauríem de ser conscients que l’art de la interpretació la fem sempre, honestament o no, en clau de present. Domènech tracta de tranquil·litzar aquells que veuen Podem com un perill, i és per això que treu ferro a la història del lerrouxisme. Personalment, la meva interpretació, tant la del passat com la del present és ben bé una altra: Podem, com qualsevol producte creat en un laboratori universitari d’obediència madrilenya, agita, manipula, i finalment, trairà. Perquè hi ha una qüestió molt simple que sabien fins i tot aquells llibertaris “murcianos” d’Hostafranchs que, en col·lectivitzar els teatres, com ens recorda Francesc Foguet, van programar més flamenc i sarsueles ràncies que mai: que la revolució només era possible en clau d’una Catalunya independent. Avui, i això, que no s’enganyi ningú, com ja he expressat en un article recent, sense independència no hi ha ruptura. Per molt espanyol que un pugui sentir-se, només és possible modificar profundament les regles del joc a partir de la creació d’un nou estat. I les condicions, ara per ara, només es donen al Principat. Com ja va passar el 1909. Com ja va passar el 1936. L’honestedat exigeix entendre que el programa econòmic i social de Podem només pot plantejar-se seriosament en una Catalunya sobirana i independent. Després, ja veurem si algun dels pobles espanyols es voldran federar…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.