Joan Francesc Dalmau, La Pell dels Altres, Pagès Eds., Lleida, 2007, 253 pp. La ficció en català té una gran capacitat d’autoinfringir-se ferides de mal guarir. Malgrat que el món del llibre, al nostre país, és una de les principals indústries que fa de Barcelona una de les capitals de l’edició, i que una ciutat
En el món de la sociolingüística catalana existeixen pocs integrats i un excés d’apocalíptics. Així, en aquest panorama desolador que vaticina la desaparició imminent del català, convé de tant en tant llençar alguna provocació, a veure si som capaços d’apartar el focus de l’aparença catastròfica local, i tractem de fer una mirada global per entendre
Nota: Comparteixo aquest conte publicat a la revista La LLuna en un Cove El quatre per quatre avança a poc a poc i traça amb cura els revolts. Els flocs, lleugers, es desfan contra el parabrisa mentre, a volum de confidència, ressona el soul fúnebre d’Amy Winehouse. We only said goodbye with words / I
Sembla que Flaubert detestava els trens, malgrat que els feia servir per quedar amb la seva amant, a mig camí entre Rouen i París. Thoreau, per la seva banda, considerava que eren una pèrdua de temps, i preferia caminar per reflexionar millor en la seva vida monàstica i contemplativa als boscos de Walden Pond. No
David Caño, Un cos preciós per destruir, Proa, Barcelona 2019, 91 pp. Que David Caño és un dels poetes consolidats en el panorama literari català, ningú no ho dubta. Passada ja més d’una dècada després del seu debut literari amb Barcelona (2007), el seu vitalisme experimental s’ha anat transformant, malgré lui en una creixent maduresa,
Enric Pujol, Figueres, la Gernika catalana. Els bombardeigs de Figueres durant la Guerra Civil (1938-1939), Efadós, El Papiol, 2019, 143 pp. Els bombardeigs contra població civil són considerats com a crims contra la humanitat. Potser és per això que en els processos de memòria històrica s’han obviat, potser amb l’excepció de Gernika i Barcelona. Tanmateix,
L’autonomia educativa semblava una bona idea. En el cas del nostre país, els diversos moviments de renovació pedagògica consideraven, amb bon criteri, que apartar-se d’una visió centralista i estrictament regulada del sistema educatiu podria ser una opció raonable. Al cap i a la fi, tot docent sap que adaptar-se a la realitat concreta del context
Artículo que el Heraldo de Aragón no me ha publicado. Declaraba el presidente de la Comunidad de Aragón, Javier Lambán que “Buena parte de los energúmenos que estos días incendiaban Cataluña han salido de la fábrica de la escuela catalana y TV3” añadiendo acusaciones sobre el “adoctrinamiento” de estas instituciones contra su población. No lo
Ens destacava el periodista David Fernández l’estranya coincidència entre l’import del rescat bancari i el buidatge de la guardiola de les pensions. En altres paraules, els bancs, per mantenir el seu poder, han robat als jubilats de demà sense que pràcticament ningú hagi piulat. Que l’Estat sigui un dels més endeutats de la UE tampoc
Al meu entendre, els delictes moralment més miserables són aquells que es fan mitjançant l’empara de l’”obediència deguda”. Es tracta d’una manera covarda de no fer front a la pròpia responsabilitat davant el món i un mateix. Un dels vicis que comet precisament determinada esquerra és la capacitat d’obeir ordres injustes en una estructura jeràrquica
No m’agrada caure en la ingenuïtat de creure que la justícia dels països europeus és perfecta o manté una independència exquisida. Aquesta creença és pròpia d’aquells països acomplexats com el nostre, que havent de suportar unes institucions deficients fa que, per comparació, tot allò que és de fora, ens sembla molt millor,atesa amb la sòrdida
He evitat, tant com he pogut aquesta estranya campanya, aquestes eleccions que haríem pogut evitar si el senyor Sánchez hagués pactat, com esperava la immensa majoria, amb l’esquerra. He evitat tant com puc aquesta campanya perquè les meves previsions s’han acomplert. Un concurs a veure qui la deia més grossa, qui tenia més llarga la
Per a la gent de la meva generació, els Estats Units semblaven un lloc fascinant. La televisió, el cinema, la música esdevenien una exhibició de “soft power” que impel·lia vers l’admiració. Fascinant, i llunyà. Durant la dècada de 1970, en plena infantesa, la distància entre la nostra quotidianitat i l’estil de vida que vèiem reflectit
A principis del 1980, quan qui això escriu tenia catorze anys, vaig rebre una lliçó històrica que no he oblidat mai i que va conformar la mirada sobre aquest estat que ret homenatges al dictador més sanguinari de la seva història mentre manté desenes de presos polítics rere barrots. No tinc un record molt precís
Avui, aquesta frase de Malcom X sembla més pertinent que mai: “Si no estàs previngut davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” Els mitjans de Madrid han fabricat, en les darreres dècades, i amb una intensitat descontrolada, una bombolla mediàtica que respon a aquest objectiu: a presentar com a víctima