El pacte del 30 de març

Sembla que per fi passem de la boira de guerra als indicis de la fumata blanca. Si més no, és el que sembla desprendre’s del redactat d’aquest full de ruta que, per primera vegada parla inequívocament d’independència. Probablement no és el document que jo hagués volgut, car en política no m’agraden les ambigüitats. Tanmateix aquesta és la concessió que permeto al meu nivell escàs d’idealisme. Tanmateix en política, fins i tot la de vol elevant, el que funciona és combinar objectius idealistes amb mitjans pragmàtics.

Com deia, aquest no és un acord ideal, sinó que s’acosta al realisme. És una passa al davant, no sé si de mesura prou llarga, tanmateix és un acte d’afirmació perquè és obvi que ja feia massa temps que durava la broma, i no ha estat precisament un acte intel·ligent cedir la iniciativa a l’adversari. Ara és quan en el transport hem de vetllar per la porcellana fina (permeteu que manllevi alguna metàfora al president). De tota manera, la separació de facto és evident. No hi ha més que consultar el BOE i les mesures entre dramàtiques i patètiques d’alguns PP locals com les que impedeixen l’arribada de l’emissió de TV3 a les Illes, o l’esperpent legislatiu de senyes d’identitat valencianes. La situació ha arribat a tal límit que fins i tot hi haurà molta gent antifutbolera que mirarà la final de la copa del rei per la resposta als símbols heretats del franquisme.

Potser convindrien actes més contundents. Desobediències unilaterals de lleis absurdes, declaracions locals contra els borbons, o altres coses que deixin ben clares les nostres intencions de ruptura irreversible amb els règim postfranquista actual. Tanmateix, la transversalitat de l’independentisme requereix de pactes, consensos i paciències. No descarto, tanmateix, una escalada en les municipals, que personalment considero les veritables plebiscitàries, en el sentit que una victòria inequívoca de les forces independentistes haurien de precipitar declaracions republicanes. Tanmateix, ara el que es tracta és de sumar nous suports, d’atreure indecisos. Al cap i a la fi, en aquest procés independentista hi ha poca poesia, i encara menys teatre. Hi ha sobretot assaig (i algun error), una prosa política, filosòfica, diplomàtica, de foc lent i efectova, una narració planiana, que ha de conviure amb sensibilitats i estils diferents.

Un país també és un dinar de Nadal. Un estrany equilibri entre personalitats i estètiques diverses, entre la contenció dels ressentiments acumulats i l’afecte compartit per molts anys de convivència, entre la proximitat i el distanciament, entre els recels i l’amor. Un dinar de Nadal és un acte diplomàtic, on tothom cedeix alguna cosa sense renunciar a la seva personalitat. Les tensions hi són, tanmateix, la sang no ha d’arribar mai al riu, car l’objectiu és que les relacions familiars, els afectes i desafectes, permetin mantenir una certa solidesa per tal que l’espai compartit resulti comfortable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.