Amor en liquidació

Al seu darrer llibre, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) recorre a la frontera com a metàfora de la desolació que envaeix l’existència de milions d’individus massa pròxims a nosaltres. Dies de frontera, una novel·la narrada tan desordenadament com les noves tecnologies ens inciten a esquarterar la realitat, ens explica una història banal: la formació, construcció, erosió i destrucció d’una parella de classe mitjana, en la mitjana edat, al bell mig de l’Alt Empordà. Tanmateix, en aquest relat que no gosaríem classificar-lo en el gènere desamor, les complicitats i desencontres d’en Pau i la Teresa és el menys important. El paisatge de bosc cremat en l’incendi de 2012, la perenne decadència d’espais com Portbou i La Jonquera, els no-llocs de benzineres, estacions i centres comercials, es drecen com els veritables protagonistes que exigeixen explicar sense paraules aquesta societat del malestar on som instal·lats. Un malestar que, com ens incita a copsar l’escriptor figuerenc, gran crític i bon coneixedor de la narrativa nord-americana, va més enllà de fets purament materials o polítics.

9788475884738

Una història de desamor sempre corre el risc de caure en la superficialitat interpretativa de la guerra de sexes. Pau i Teresa (Pau i Treva?), no exhibeixen mostres de romanticisme. La seva convergència no es produeix a partir de cap gran història, sinó que teixeixen una xarxa d’interessos comuns, una simbiosi on sexe i afecte es combinen d’una manera més o menys convencional. La seva vida conjunta podria no diferir massa de la dels seus pares sinó fos perquè la generació precedent, no sense dificultats, pertanyen a un món més estable, el de les sòlides estructures que el pacte socialdemòcrata tractà de consolidar en base a una vida ordenada, uns valors tangibles, una trajectòria previsible. Pau i Teresa formen part d’un univers més precari, on el contracte temporal, la interinitat (Pau és un professor de Geografia en aquesta provisional categoria administrativa) esdevé una al·legoria dels temps presents i de la incertesa del futur.

El pretext d’una relliscada separa una parella forçada per la biologia a plantejar-se la paternitat. I els personatges es troben impel·lits a retrobar el seu propi espai amb unes regles del joc canviades. Qui havia après els rudiments de l’educació sentimental al llarg dels vuitanta, es troba out, desfasat, analògic en un món en què l’amor com a embolcall romàntic ha quedat més despullat que l’emperador. Allà on hom es feien provatures i aproximacions amb la intenció de construir una parella més o menys estable i la finalitat de teixir relacions familiars, els protagonistes topen amb un món tribal de caçadors a la recerca de sexe casual i sense compromís, veritables no llocs transitoris, fronteres poroses sense duanes, breus instants que, més que plaer, podríem definir d’afirmació del jo.

A molts aquesta lògica els resultarà familiar. Fins i tot, trobem alguna escena en què algun dels antics alumnes instrueixen al professor en les tècniques de caça, on curiosament, més que preses, els caçadors es busquen mútuament, i l’activitat cinegètica, més que respondre a l’esfera de la necessitat biològica, acaba esdevenint una simple activitat esportiva, no recreativa, sinó fruit de la pura i simple competitivitat ad absurdum que esquitxa també les parcel·les més íntimes dels individus.

Per generacions, alguns dels lectors es poden trobar tan desconcertats com en Pau, el pobre professor interí de geografia, amant dels mapes, i per tant, de la permanència. Altres, probablement els més joves, consideraran el protagonista anacrònic, i s’identificarà amb naturalitat amb els caçadors, més d’acord amb unes experiències en què el compromís resulta una nosa, un passiu en el seu compte de resultats. Ja ho diu algun humorista, un contracte amb una companyia telefònica és el més estable que ha tastat avui la generació per sota de la trentena. Tanmateix, si ultrapassem la dimensió literària i entrem en el món de la filosofia i la sociologia, veurem que la virtut de la novel·la consisteix a explicar el rerefons d’una actualitat que converteix als protagonistes, i a la majoria ciutadana, independentment del seu sexe (o dependents d’aquest), en addictes a la frustració perpètua.

Fa menys d’una dècada, el sociòleg Zygmunt Bauman publicà un petit gran llibre, considerat potser, com a l’epitafi del romanticisme; amor líquid. Bauman considera que el neoliberalisme ha conquerit els darrers baluards de l’ànima humana. Seguint la lògica economicista en què tot té un valor comptable, en què els valors immaterials han fet fallida, les relacions interpersonals s’han vist contaminades per la lògica del mercat. En una societat que cerca infatigablement el consum, la novetat, la idea que tot objecte material ens aporta una satisfacció immediata i efímera fins que resulta massa vist i ens en desprenem, les persones acaben també com a material de rebuig. Si ens canviem de mòbil cada dos anys a la recerca d’un amb més prestacions, si ens desprenem dels objectes que ens feien nosa per obtenir-ne de nous, l’estabilitat, els lligams interpersonals, també es veuen reduïts a la condició de mercaderies. La novetat, també en matèria de companyia sexual i social, també acaba sota la lògica del consum compulsiu.

amor-liquidoHem entrat en una dimensió nova en les relacions interpersonals, fins i tot en aquella categoria que havia inspirat els artistes. L’amor, construcció intel·lectual, embolcall de la necessitat de construir aliances emocionals, és apartat de l’esfera personal i substituït pel sexe, més fàcilment comptable i consumible, substituïble. Fins i tot, en el desolador paisatge de terra cremada que dibuixa Pagès Jordà al seu Dies de frontera apareix com a edifici imponent, com a catedral de la nova religió del sexe intranscendent, comercial i d’un sol ús, el megaprostíbul de La Jonquera, batejat per bona part dels residents locals com a l’Ikea del sexe. Així, el sexe passa d’esdevenir consumació a consumició.

L’amor és mort…? Hem substituït definitivament la concepció –d’altra banda no massa universal­ en el temps i l’espai- de l’amor teòricament monògam on combinar afecte i necessitat? Els protagonistes de la novel·la, tot s’ha de dir, semblen una mica zombis en aquest nou món utilitarista, i tampoc no semblen excessivament feliços en un món que associa l’emoció a l’adquisició i possessió efímera, i que com a caçadors caçats combinen el rol de consumidors amb el de material de rebuig. Si l’amor romàntic fou una construcció de la societat moderna molt vinculada a la conquesta de llibertat individual, de democratització i recerca de la igualtat a partir de la imitació respecte els grups socials dominants, el sexe de consum, la promiscuïtat induïda, no sembla apaivagar aquesta sensació de frustració inherent a tots els afers sentimentals.

L’amor líquid, és a dir, la prescindibilitat de les derivades afectuoses i sentimentals, ens aïlla, de la mateixa manera que la conversió de treballadors o ciutadans en clients. Ens produeix una ambivalència inquietant: alhora satisfets amb el poder que atorga l’adquisició, alhora isolats en la solitud profunda de qui posseeix l’objecte immaterial mentre renunciem a l’ànima. Al cap i a la fi, és la mateixa sensació que ens queda quan sentim dir al personatge Gordon Gekko, protagonitzant la pel·lícula d’Oliver Stone Wall Street: “si vols un amic, compra’t un gos”. En certa mesura, i en això Pagès Jordà ha estat prou hàbil per literaturitzar-lo, més que un temps d’amor líquid, vivim una època de rebaixes sentimentals, car l’amor es troba en liquidació.

Nota: Article publicat al monogràfic sobre “guerra de sexes” a la revista Tentacles

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *