Z

El 1969 el cineasta Costa-Gavras rodà un thriller polític en què indagava sobre els antecedents polítics de l’anomenada “dictadura dels coronels”. Provocativament, en els crèdits inicials del film s’anunciava que tota coincidència amb la realitat era deliberada. El guió, escrit a quatre mans entre el mateix director i l’escriptor francès d’origen espanyol Jorge Semprún, reconstruïa els fets de l’assassinat polític que acabarien propiciant el cop d’estat militar a Grècia, amb conseqüències polítiques que encara avui mantenen els seus efectes. El nom del diputat fictici “Z”, interpretat per Ives Montand, donava títol a la pel·lícula. I no és casual, atès que es feia referència a una lletra de l’abecedari grec que també sona com “viu”, en al·lusió a la idea que “la resistència és viva”, fet que implicà l’absurd d’una dictadura que va tractar de perseguir centenars de coses, entre les quals, aquella grafia tan subversiva.

costa-gavras-01

A vegades el cinema esdevé un arma de combat polític de primer ordre, encara que sobretot m’agrada destacar la capacitat, en la fusió d’art i relat històric, de resultar molt didàctic per tractar de comprendre fenòmens històrics complexos. Costa-Gavras ha estat un mestre indiscutible en l’habilitat de construir pel·lícules amb clara voluntat de denúncia, com ja va succeir amb “Estat de setge” (1973) sobre l’actuació de la CIA en el cop d’estat a Uruguai; “Míssing”(1981), sobre la intervenció nord-americana a Nicaragua; “La capsa de música” (1989) sobre la protecció als criminals nazis o “Amen” (2001) sobre la connivència del Vaticà amb l’holocaust. En el cas que ens ateny, i basat en la novel·la de Vassilis Vassilikos, es narra els fets que envolten l’assassinat polític del diputat i opositor grec Grigoris Lambrakis el 1963, i molt especialment la instrucció judicial del cas a càrrec del fiscal Christhos Sartzetakis. El magnicidi, orquestrat per bona part de l’aparell de l’estat i en un context de guerra freda responia a la voluntat de neutralitzar la progressiva democratització de la societat grega, acabada de sortir d’una guerra civil (1946-1949) on els sectors reaccionaris s’havien imposat mitjançant la violència i on la dissidència era objecte de tortures, assassinats, exilis i bandejaments cívics.

Precisament Konstantinos Gavras, nom real del cineasta nascut a Atenes el 1933, és un exemple d’aquestes difícils circumstàncies personals. Fill de comunistes, com la immensa majoria dels perdedors de la guerra civil fou discriminat per les institucions gregues (no s’explica que el fet de pertànyer a una família d’esquerres esdevenia un factor excloent per formar part de la funció pública) i es traslladà a París, on desenvoluparia una interessant carrera cinematogràfica tant a França com als Estats Units. De fet Z és la seva segona pel·lícula, que obtingué un gran èxit de públic i crítica, amb dos Òscars el 1970 i diversos premis al festival de Cannes.

z21

Z es rodà a Algèria, en un dels moments més durs de la sagnant dictadura. I tanmateix, narra amb gran exactitud diversos fets que, quatre dècades i mitja més tard, ens permet entendre bona part del rerefons dels problemes que arrossega la Grècia actual. En un primer moment, el film mostra descarnadament un aparell militar i policial que, d’acord amb les consignes polítiques dels sectors reaccionaris, planifiquen en plena democràcia accions de guerra bruta contra l’oposició. Mentre a una ciutat sense nom (en realitat Salònica) espera l’arribada d’una figura destacada de l’oposició democràtica, les forces armades s’inhibeixen de les amenaces de mort que recauen sobre Lambrakis, metge, antic atleta, diputat del parlament i activista polític d’esquerres. No només això. Sectors de la gendarmeria dirigeixen a distància grups de provocadors i paramilitars ultradretans d’una organització, Combatents Reialistes de l’Ordre Cristià, que pot considerar-se com a precedent de l’actual Alba Daurada. A la sortida de la conferència, Lambrakis és assassinat d’un cop de porra entre la passivitat i la connivència de la policia.

Durant la pel·lícula, amb un muntatge on es barregen diferents plànols de temps (i que motivà un dels dos òscars de l’Acadèmia de Hollywood), la instrucció és portada per un jove fiscal, Christos Sartzetakis, interpretat per Jean Louis Trintignant, immune a tot el conjunt de pressions i temptacions de l’aparell de l’estat. En unes escenes memorables, el ministeri de l’interior, el conjunt de les forces policials, proven de fer maniobres polítiques per tirar terra damunt l’afer, mentre que el magistrat, algú que, des d’una perspectiva conservadora es pren seriosament la instrucció, acaba desentrellant el barroer complot orquestrat contra unes esquerres que semblen capaces d’arrabassar el poder als grups dominants.

Z-Costa_Gavras-1969-01

Tanmateix, bona part de l’interès de la pel·lícula consisteix a establir un minuciós retaule sobre el conjunt de pràctiques corruptes de la Grècia contemporània. Els matons ultradretans no són altra cosa que pobres diables a qui el caciquisme propi de la societat els aboca a participar en accions de guerra bruta externalitzada, a autoinculpar-se o fabricar mentides per confondre la justícia i l’opinió pública. Les maniobres dels superiors jeràrquics de Sartzetakis són un indicatiu de la ficció de la separació de poders. Les desigualtats extremes representen un niu de corrupció, no únicament en la maquinària institucional, sinó en la vida quotidiana, fins al punt de generar un cercle viciós del qual sembla impossible sortir. També es constata com el poder real profund conspira i realitza accions de  guerra subterrània contra una esquerra que posa en perill l’entramat d’interessos polítics i econòmics de les elits, o la idea que les víctimes les posen principalment els dissidents a la cleptocràcia local. L’assassinat de Lambrakis, en certa mesura sembla la primera versió de l’assassinat, el 2008 de l’anarquista de 15 anys Alexandros Grigoropoulos, o tantes altres accions recents dutes a terme per la policia o pels paramilitars d’Alba Daurada.

Encara que estigui perpetrant un espòiler, el cas és que el fiscal Sartzetakis acaba resolent el cas, tot desentrellant el complot policial. La victòria sembla, doncs, del costat de la justícia i l’estat de dret. El procés, de fet, és a punt de donar la victòria electoral a les esquerres. Tanmateix, la imminència del canvi de règim el que precipita és el cop d’estat d’abril de 1967, la imposició de la dictadura i una sagnant deriva repressiva presidida pel cunyat del rei Joan Carles, Constantí de Grècia. La pel·lícula fa un salt endavant i en els crèdits finals explica les vicissituds ulteriors dels personatges de la història. Els responsables del crim són exonerats i condecorats. Alguns dels col·laboradors del diputat apareixen assassinats o deportat. El periodista, peça clau de la investigació, serà empresonat. El fiscal Sartzetakis serà destituït, torturat i empresonat. I la “Z” és prohibida, juntament amb centenars d’actes innocus, com portar els cabells llargs, la música dels Beatles, l’homosexualitat o la sociologia.

La pel·lícula acaba aquí, amb música de Teodorakis. Tanmateix, la història segueix, en certa mesura endavant. De fet, el fiscal Sartzetakis seria rehabilitat en democràcia, i entre 1985-1990, en l’època de govern del PASOK, seria nomenat president de la República. La victòria de Syriza, en certa mesura, no deixa de representar una mena de victòria pòstuma de Lambrakis. Després de tornar a veure la pel·lícula (que de moment es pot veure a youtube) llegeixo que Costa Gavras sona com a possible nom per esdevenir president de la República de Grècia. Justícia poètica?

Nota: Article publicat a la secció d’Expressions del Setmanari La Directa (Núm. 380)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.