La formació d’una identitat

Imagino que és fora de tota discussió la transcendència de la figura de Josep Fontana, un dels historiadors europeus més rellevants del segle passat, i que en els darrers anys està publicant les, al meu entendre, obres més significatives de la seva extensa carrera. Quan llegeixo a Fontana tinc una sensació similar a la que experimento davant d’autors com Tony Judt, Pierre Vilar, Fernand Braudel o Ferran Soldevila: un respecte infinit i la constatació de tenir un clàssic entre les mans. Els seus darrers llibres, a més (Por el bien del imperio i El futur és un lloc estrany) em van fer copsar la clarividència del vell intel·lectual que intenta deixar un digne llegat.

A diferència de molts altres autors que tenen tendència a repetir-se, a rodar com una sínia en els seus plantejaments o persistint en els prejudicis, Fontana ha sabut evolucionar d’acord amb les dramàtiques transformacions polítiques i socials que han fet del món un espai més inhabitable. Els anys, l’experiència, i la capacitat de reflexionar en profunditat, li ha fet prescindir de les antigues rigideses intel·lectuals del marxisme, i en l’era globalitària, a saber conferir una visió més global i polidimensional a la realitat.

1335778205_128481_1335778429_noticia_normal

Gens aliè al país, les transformacions –també involutives– en la relació Espanya-Catalunya han propiciat un nou llibre, la Formació de la Identitat, una proposta de relat revisat de la història del nostre país. Una proposta que complementa les visions clàssiques de Soldevila i Vicens Vives amb les grans darreres aportacions i recerques que s’han elaborat en les darreres dècades. I que demostra com es forja una identitat catalana. Una identitat que, com assenyalava Vicens Vives es fonamenta, en bona mesura, en la idea de la “terra de pas”, addició de sediments humans i culturals, i sobretot en la “voluntat de ser”, en l’afirmació constant i tossuda enfront els intents reiterats d’esborrar i negar la identitat pròpia de dues grans nacions excloents (la francesa i la castellana).

M’agrada comprovar com el referent historiogràfic Fontana arriba a conclusions similars a les meves, recollides al meu “Anarquisme, fet diferencial català”. La recerca de la llibertat, la construcció d’una cultura fonamentada en les dificultats de relacionar-se amb el poder –el minotaure, en metàfora de Vicens Vives–, la vocació igualitarista, la desconfiança en els lideratges carismàtics, un cert republicanisme natural en el caràcter, i la certa facilitat per anar incorporant elements aliens a aquesta mena d’identitat postnacional –a l’estil dels nord-americans, australians o argentins–, que fa de la nostra una societat dinàmica i amb escassos prejudicis. Queda, en canvi, les hipoteques i les assignatures pendents: una relació conflictiva amb l’autoritària i intransigent societat espanyola, la fatalitat acumulada després de segles d’opressió i frustracions, de conflictes gratuïts, de la voluntat castellana de dominació i destrucció.

És en aquestes circumstàncies que Fontana, un antic marxista, un historiador tradicionalment d’esquerres, amb grans preocupacions socials, que arriba a l’única conclusió possible. La supervivència de la nació només és possible des de la independència. I és quan algú com ell, poc donat a experimentar tendències nacionalistes, ens penja l’estelada al balcó del seu llibre. Com han fet els intel·lectuals honestos, com els que fan els que ja no tenen res a perdre, la llibertat és l’únic camí. I la llibertat té l’aroma de la ruptura.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.