Espai de Dissidència

Josep Antoni Pimentel Clavijo, Una història de la Barcelona revolucionària.  Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2014, 99 pp.

A vegades hi ha llibres, en aparença modestos, que actuen com a emissor del canvi, com a baròmetre que permet visualitzar els canvis significatius que es detecten a l’hora de tractar una determinada temàtica. Aquest és el cas de l’acabat de sortir del forn Una història de la Barcelona revolucionària. En aparença, és un resum del conjunt de canvis del que s’esdevingué a la revolució llibertària dins la societat catalana del 36, amb els factors explicatius, el desenvolupament i la hipòtesi dels motius del seu esfondrament. Un resum, d’altra banda, ben fet i de bon llegir. A la pràctica, resulta la constatació de com una historiografia que desdibuixa definitivament fronteres entre l’acadèmica i l’extrauniversitària es fonen en quelcom que s’acosta a la veritat. Un nou relat que sense les exclusions  ni els prejudicis dels elaborats fa algunes dècades, atorga protagonisme al protagonista de la Barcelona revolucionari: els treballadors manuals, de coll blau, la classe treballadora real allunyada de les idealitzacions intel·lectuals. En altres paraules, gent de diverses formes que coincideixen en espais complexos com la CNT.

Desconec el seu autor. Pel que llegeixo, dedueixo que és una persona jove que ha fet l’esforç d’ordenar les darreres aportacions historiogràfiques de gent significativa com José Luis Oyón, Miquel Izard, Chris Ealham, Dolors Marín o Eduard Masjuan. Escriu, fins i tot, amb el to (feliçment) insolent de la joventut. I es fonamenta en diversos testimonis de primera mà, molt especialment a partir dels diversos llibres de memòries que en els darrers anys, en una tasca encomiable, ha publicat el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona. El resultat, aquest relat potser simplificador, encara que autèntic sobre la revolució, amb les seves llums i ombres, amb les seves col·lectivitzacions espontànies i la seva violència, entre la capacitat d’autogestió i les contradiccions institucionals, entre la il·lusió i la falta de confiança pròpia que propicia al reacció, entre el possible i les contradiccions.

La recerca pura, permet obrir nous camins, tanmateix, només les bones síntesis són permeten cartografiar el paisatge. Aquest és el paper d’aquest petit gran llibre que vaig llegir ahir la tarda. Felicito l’autor i els editors badalonins, que sempre tenen el detall de posar-me al dia amb les seves publicacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!