Espai de Dissidència

Maria del Carmen Agulló Díaz i Pilar Molina Beneyto, Antonia Maymón, Anarquista, maestra, naturista, Virus, Barcelona, 2014, 287 pp.

Devia ser cap a finals de 2007 quan em vaig trobar amb Pilar Molina. Va ser al domicili barceloní del nostre amic i col·lega comú, l’historiador triestí Claudio Venza. Em va explicar aleshores que estava treballant en la biografia de la mestra anarquista i naturista Antonia Maymón. El nom em resultava familiar, perquè apareixia a pràcticament la majoria de les revistes culturals àcrates de les dècades de 1920 i 1930 que tant havia treballat per a la meva tesi doctoral. La presència de la pedagoga llibertària era freqüent en els cercles intel·lectuals i culturals de l’univers anarquista, i tanmateix, les pistes al voltant de la seva vida eren més que escadusseres, molt per sota de la rellevància del personatge. Vaig animar la Pilar a aprofundir sobre el tema i a posar-me al corrent dels seus progressos. Ella era plenament conscient de les dificultats de treballar amb tan poques dades, més enllà d’una bona recopilació de textos que anava espigolant.

Pocs mesos després, em vaig assabentar de la mort sobtada de la documentalista i investigadora feminista. Em va colpir la notícia, i vaig pensar que la biografia de la mestra aragonesa quedaria oblidada com molts altres projectes. Per això, quan vaig assabentar-me que la historiadora Carmen Agulló havia completat i ampliat la investigació de Molina vaig córrer a adquirir el llibre, com a millor homenatge, no només a la desapareguda coautora, sinó també per la curiositat d’intentar redescobrir un personatge equiparable, en certa mesura, a tantes figures femenines obligades dins el món anarquista, a Federica Montseny, Teresa Mañé o Teresa Claramunt.

Maymón és, en bona mesura, una bona mostra de les mestres racionalistes itinerants. Amb una formació més propera a l’escola horaciana que a l’ortodòxia ferreriana, Maymon havia destacat com a activista social, organitzadora i pedagoga, amb una bona colla de textos de reflexió dins les publicacions educatives i llibertàries. Amb una família, sembla que convencional, i un formació acadèmica de l’època (obtingué de manera ràpida el títol de mestra nacional), la seva trajectòria s’inicia en els primers anys del segle arrossegada per l’efervescència revolucionària de la primera guerra mundial. Apreciada per la seva competència professional i el seu compromís, i perseguida en tant que anarquista per les institucions estatals i els garants de l’ordre capitalista, la seva serà una vida nòmada de professora on les seccions de la CNT la reclamaran per a les seves escoles –com a servei per als afiliats–. A més, iniciada en el grup de Salud y Fuerza, serà una de les grans defensores del naturisme llibertari, l’amor lliure i el nudisme. Com succeeix amb la major part del moviment llibertari, i més per a una dona amb concepcions morals iconoclastes per a l’època, la seva persecució serà constant, amb períodes de presó i estranyament (especialment a la postguerra) acompanyat d’una incomprensió general per part d’alguns sectors afins, escandalitzats per les seves conviccions personals.

Tanmateix, el llibre reflecteix el que passa amb tantes i tantes figures oblidades. En contrast amb la seva rellevància personal, hi haurà etapes de la seva vida on manquen testimonis i documents. Hi ha alguns anys en blanc a la biografia. L’anarquisme continua essent un univers invisible per als historiadors convencionals, i en un estat on hi ha grans limitacions arxivístiques, resulta difícil trobar les pistes necessàries per resoldre molts dels interrogants que suscita la lectura de la biografia.

El gran encert del llibre és la reproducció d’una selecció de textos, de temàtica diversa, de Maymon. Destaca el seu pensament pedagògic, de línia horaciana, la seva visió sobre el naturisme llibertari, o sobre aspectes de morals. Especialment significatiu resulta el seu “feminisme” antiburgès, molt en la línia del defensat per la seva companya de militància Federica Montseny. També, com ella, publicà novel·la a la col·lecció de La Revista Blanca. A diferència seva, no tingué l’opció d’exiliar-se, de manera que passà dotze anys de presó, i depurada del magisteri, hagué de sobreviure fent classes particulars, en unes condicions pèssimes. L’oblit decretat de la Transició mantingué, a ella i tantes altres, en aquesta mena de clandestinitat del record que ha segregat de la memòria oficial l’anarquisme.

La biografia té bones virtuts, i un punt de frustració. En certa mesura, és una obra inacabada, com també resulta inacabat un moviment llibertari que sembla ressorgir, si més no, en el sempre perillós món de les idees.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!