Espai de Dissidència

Com a ciutadà, pren consciència de viure un moment d’acceleració de la història. El primer que constato amb nitidesa, dècades després de contemplar la Transició quan no tenia prou edat i no disposàvem de prou informació per analitzar allò que succeïa amb prou rigor. Tanmateix, el meu defecte d’historiador ­–aquesta dèria de pretendre sotmetre qualsevol esdeveniment o procés a una anàlisi freda- no m’impedeix comprendre que un instant com l’actual sembla més fonamentat en les sensacions i l’instint que en l’examen detingut dels fets.

El dia 9, sense anar més lluny, experimento una cert sensació d’eufòria. Les papallones a l’estómac de l’enamorament. La constatació que transgredir els límits estrictes d’una legislació il·legítima, genera un estat mental d’excitació i alleujament, i un punt d’eufòria. Els dies previs, assisteixo a l’atac de nervis creixent i hertzià d’aquells que s’aferren a l’estat com el patrimoni familiar hipotecat. Una escenificació d’orgull irreal que dissimula una profunda inquietud i impotència. De fet, l’atac d’uns feixistes contra les urnes a l’Escola d’Hosteleria de Girona, lloc on vaig a votar, i escena que presencio a primera fila, no deixa de representar metafòricament aquest estat mental. Mitja dotzena de joves desarrelats i emprenyats que protagonitzen una desorganitzada rabieta. Una acció pèssimament planificada (entren per la porta evidenciant el seu llautó), busquen unes urnes que no saben on són (no es molestaren a votar primer per conèixer la seva ubicació) i tracten de fugir pel lloc menys indicat, un embut on es troben la llarga fila dels qui volem votar (ignoren el terreny, i que saltar la tanca del pati és la millor via de sortida). Per acabar-ho d’adobar, topen amb membres de l’equip de rugbi de la ciutat, que els fan un placatge poètic, en el sentit que resulta ben metafòric sobre el sentit de la jornada. Aquells que es pensaven que una dotzena de jutges malgirbats poden impedir la realitat perquè ho han deixat per escrit, han estat placats per una societat que s’ha espolsat els vells fantasmes i té ara prou ànims per anar allà on s’ho proposi.

Ja al vespre, vaig a l’institut de la meva filla per ser present al recompte. Detecto que més de la meitat dels seus professors fan de voluntaris. Uns professors que, ni a punta de pistola són capaços de defensar els seus drets laborals, que no trobaràs mai en reivindicacions professionals, són allà, en la militància del país nou. Després, anem cap l’Ajuntament, on s’instal·la una pantalla per recollir els resultats, al costat dels regidors, algun conseller, l’eurodiputat filòsof Terricabras, escriptors, editors i agitadors diversos. Trobo a faltar al Petit Nicolás. Tornem tard, de nit, quan els polítics ja han fet els seus parlaments a la televisió. La votació del dia, històrica certament, es digui el que es digui, certifica la nostra independència mental definitiva, el trencament tàcit amb una legalitat qüestionada per la via del fet.

Participo després en algun altre acte per parlar d’escenaris de futur. Detecto que els partits comencen a intentar prendre les regnes del procés  a costa d’una certa “subordinació” de les organitzacions de la societat civil. Res que no hagi previst en les meves anàlisis, i fenomen que imaginava que passaria. Tot i que cívicament em sembla reprovable, la circumstància implica que la cosa és seriosa, i que avança en la progressiva desconnexió. L’allau de correus, contra correus, escrits i documents que m’arriba des de la meva sectorial no deixa de donar-me indicis en aquesta direcció: que les coses es comencen a moure subterràniament. Alguns contactes discrets amb polítics em transmeten la idea que hi ha molta improvisació (com no pot ser d’altra manera en els processos revolucionaris). Tot i així, tothom sap que, abandonats es trens a les vies mortes del diàleg, i atès que ja no podem mirar enrere, només queda el camí d’anar avançant.

Mentrestant, més manifestos, més contactes, més discussions, i maniobres per anar armant candidatures des de perspectives diverses. Una mena d’explosió de sigles que, com la majoria de processos constituents, proliferen. Més endavant, la freda lògica de la correlació de forces serà la que decidirà el destí, probablement per tota una generació. Dies després, miro, per la televisió, el discurs de l’Artur Mas. Mentre parla, una de les assistents, m’envia un correu per quedar dimarts vinent. Suposo que aquest és un senyal del meu paper de figurant en aquesta  superproducció històrica. El president fa un gran discurs, digne de ser recordat. A hores d’ara, les incerteses continuen intactes, tanmateix, en aquest joc estratègic pel lideratge, és evident que el sobiranista sobrevingut ha guanyat unes quantes posicions, molt per davant dels independentistes que s’han passat dècades picant pedra. És dur i difícil endevinar la millor manera d’estar a l’alçada de les circumstàncies. I la distància entre l’encert i l’error es mesura en micres.

El mes acaba amb una ració extra de pluja. Una pluja de tardor, en què s’alterna el xàfec, el plugim i l’aiguat. Les fulles comencen a caure. Els boscos del Pla de l’Estany i la Garrotxa, fan el pas vers la setmana gloriosa, en l’esclat de colors dels vermells, ocres i esgrogueïts. Una nova estació, una nova perspectiva, una nova pantalla. Una natura en hivernació. Han passat trenta dies, de gran densitat d’esdeveniments, d’excitacions i angoixes, que contrasta amb la quietud dels conreus i el controlat desbordament del Ter a les Deveses de Salt i al parc de Fontajau. Els dies desfilen amb una cadència parsimoniosa. Ben segur, seran matins, vespres i nits que recordarem.

Nota: escrit a principis de desembre i publicat avui a la revista Barret Picat, de Linyola

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!