Pedagogia de la llibertat

Vaig néixer el 1965, la qual cosa vol dir que vaig patir com a alumne les darreres traces del franquisme a les aules. Eren anys en blanc i negre en què l’escola esdevenia un engranatge més d’un sistema fonamentat en la por i la repressió, en què l’individu era esclafat per una dictadura abominable, en què la violència esdevenia una fórmula de domini vertical, del més fort al més feble, en què la lluita per la supervivència corrompia les ànimes, en què l’arbitrarietat era la norma, i el mestre callava davant del director, i sovint, l’alumne davant del mestre.

Entenc que la Transició fou un intent, institucionalment fracassat, d’establir una ruptura amb  aquest terrible passat. Tanmateix, la societat catalana sí que ho aconseguí. La voluntat col·lectiva de transformar l’escola propicià una veritable revolució democràtica. El cos de directors, metàfora a escala educativa de la dictadura, va ésser ignorat per claustres crítics i participatius. Pedagogies actives, formació entre iguals, exercici de càrrecs de coordinació rotatius, esdevenien mecanisme de transformació radical d’una institució tan estratègica com l’escola en un espai de formació democràtica. Molts joves estudiants –entre els quals, modestament, m’incloc– vam decidir estudiar magisteri perquè estàvem convençuts que era possible millorar la societat tot fent de les aules i els claustres un espai de formació democràtica. Calia bastir una escola en què els alumnes fossin escoltats, estiguessin disposats a compartir i col·laborar, a entendre que, a banda dels deures, tenen drets, i que en les decisions transcendents, ells també tindrien veu i vot. Molts joves mestres i professors estàvem convençuts, potser ingènuament, potser de manera pragmàtica, que només és possible generar una societat democràtica des de la praxi quotidiana de la democràcia.

En els darrers anys hem pogut assistir, tanmateix, a una doble involució. La globalització ha anat imposant una mena de pensament únic que ridiculitza la nostra voluntat de servei públic i estigmatitza les pràctiques democràtiques com a “poc operatives” (malgrat que el neoliberalisme és responsable del desgavell actual i de l’orgia de corrupció vigent). I l’accés del Partit Popular al poder, ens ha fet retornar als anys del No-Do; a l’esperit dictatorial, a l’estigmatització de la igualtat, a la prohibició de la democràcia.

Com succeeix en tota professió vocacional, a vegades hem tingut dubtes. La pràctica de la democràcia, com sosté David Fernández, és lenta i cara. Hem comès equivocacions, hem perdut batalles, ens han quedat problemes per resoldre. A vegades costa mantenir la fe. Tanmateix, servidor de vostès la va reforçar el 15-M i les mobilitzacions posteriors. Els nostres alumnes, aquells a qui tractàvem d’inocular el virus de la democràcia a les nostres aules, a qui havíem sotmès a llarguíssimes (i sovint avorrides) assemblees i tutories, a qui havíem entrenat en l’art del vot, el debat i la representació, van despertar de l’anestèsia induïda pel poder, i van reclamar la seva dignitat ciutadana. I són els nostres alumnes, que coneixen perfectament que la democràcia és complicada, encara que la seva absència comporta pèrdues incalculables, els qui avui es mobilitzen als carrers, són voluntaris de l’ANC  de Procés Constituent, i han passat per damunt d’uns representants polítics que feia massa anys que només representaven interessos de la banda alta de la Diagonal.

Malgrat que escric aquest article el divendres, 31 d’octubre, i encara han de passar moltes coses, el 9N anirem a votar. Sortirem al carrer a decidir sobre una qüestió absolutament transcendent: sobre com volem que sigui el nostre futur. Els nostres alumnes i les seves famílies, els nostres exalumnes, la ciutadania en general, a més, esperen de nosaltres que estiguem l’alçada de les circumstàncies. I no els decebrem! Hi ha milers de docents que s’han fet voluntaris per a aquesta consulta. Ens hem hagut d’empassar la maquinària de fabricació de mentides, falsedats, amenaces i manipulacions del Partit Popular i els seus satèl·lits. Com els seus avantpassats biològics i ideològics, tracten d’inocular la por i el dubte entre qui, simplement, tracta d’exercir la seva responsabilitat en tant que líders comunitaris (perquè, efectivament, els docents tenim aquesta funció tàcita). No passarà absolutament res. No acotarem el cap, que és allò que pretén el govern espanyol. Ans al contrari, celebrem que milers de mestres i professors facin allò que abans se’n deia “donar exemple”. Exemple de dignitat, exemple de democràcia, exemple de cares visibles que es planten davant de la injustícia i la falsedat. Mestres i professors impartirem el 9N una lliçó amb un l’exercici pràctic que democràcia és votar, i dictadura és prohibir votar. Els docents catalans, tant els que facin de voluntaris com els que simplement dipositin el vot a les urnes, el que faran el 9N serà allò que, en termes acadèmics, n’hauríem de dir “pedagogia de la llibertat”.

Article publicat avui al Diari de Girona

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.