La Consulta, reflexions d’urgència

A risc d’errar en la meva anàlisi, podria afirmar que avui el panorama no és massa diferent al de fa una setmana. I, malgrat els atacs d’ansietat que percebo entre molts independentistes, dubto que avui estiguem pitjor que el mes anterior. Al contrari, el panorama resulta molt més clarificador. Crec que hi havia poca gent prou ingènua per esperar que l’estat no fes servir tota la seva maquinària (a la desesperada) per evitar la consulta legal. De la mateixa manera, resulta difícil imaginar que els sectors socials que sustenten CiU estiguessin disposats a assumir l’actitud política de les CUP. Tanmateix, tot plegat no és ni positiu, ni negatiu. Estem en una fase de guerra de nervis, i en el nostre bàndol els estem patint. Tanmateix no tenim massa present que els adversaris, els propietaris de l’estat espanyol, l’estan perdent. I precisament la seva inflexibilitat és la seva feblesa. La seva actitud és la seva perdició.

El panorama és ara més complicat, tot i que no menys factible. El president ens ha convocat a votar el 9 de novembre. No com tots voldríem, és a dir, compartint urna amb els partidaris del no, donant veu a la complexitat catalana, podent fer un debat serè i enriquidor. Ara ens toca una altra exhibició de força contundent, probablement la penúltima. L’estaca està corcada, està podrida. Si tu l’estires fort per aquí, si jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar. El 9 de novembre anirem a votar, i, un cop més, a exhibir-nos. A demostrar la nostra determinació autodeterminativa. I si la cosa surt bé, el cop definitiu. Unes plebiscitàries que culminin amb una DUI. La casta espanyola, ja ha fet servir el seu darrer cartutx del TC. I, malgrat la boira de guerra actual, han perdut. D’ara en endavant, ja no podran jugar en el tauler democràtic. Ja no podran convèncer. Després dels errors comesos, tampoc poden vèncer.

Entenc tota l’ànsia, perquè de cop, en el culebrón, hem tingut una dificultat inesperada i ens toca improvisar. Tanmateix, veig l’equip de guionistes prou tranquil i motivat per mantenir el “suspense” del serial fins al final de la temporada. Haurem de fer uns quants retocs, tanmateix, i malgrat que us faci d’espoiler, és molt probable que acabem amb un “happy end”.

Entenc l’ànsia dels partits. Les plebiscitàries no és el mitjà més desitjat. Veig probable una llista unitària amb CiU (menys Duran i quatre amics), ERC, ANC, el PSC d’obediència catalana i un bon grapat de personalitats de prestigi. I una altra llista, liderada per la CUP, on s’aplegui el Procés Constituent, i aquelles forces polítiques d’esquerra inequívocament independentista, i també amb una llarga llista de persones conegudes i de referència. Primera i segona força política. Això, amb una llei D’Hont que potenciaria encara més els vots independentistes. Aquest escenari, si el 9-N surt raonablement bé, pot passar en mesos. Si el 9-N té prou força, ja no serien eleccions plebiscitàries, sinó constituents.

Nosaltres estem nerviosos. Ells ho estan més. Fins i tot l’actuació del tenor Rajoy ha estat antològica amb la seva perenne confusió entre desig i realitat. Avui, les seves declaracions recordaven els “hilillos de plastilina”. De fet, penso que bona part dels errors comesos en les darreres setmanes per part del PP han estat provocats per la pressió que els comporta l’agenda catalana, un problema que no entenen, els desconcerta i els comença a precipitar en el pànic. Mentrestant, fan aquell posat fatxenda que buscar autocalmar-se.

I ara, l’anècdota del dia. Abans d’agafar el cotxe, he fet un cafè amb llet en un bar de prop de casa. Ha aparegut un senyor gran, uns quants quilos de més, i amb aires de prepotència. S’ha adreçat a la propietària del bar tot anunciant que no hi hauria consulta. El seu monòleg ha oscil·lat entre la retòrica repetititva de la Sánchez Camacho i la impertinència de l’Albert Rivera. Amb un posat fatxenda, anava matxacant la pobre senyora. Que si ja està bé que s’acabi l’engany, que si s’ha acabat la història,… En fi, un tipus impresentable. Per un moment he pensat a dir-li “calla, gilipollas”. Tanmateix, mirant-lo bé, he vist com deia de viva veu allò que ell mateix volia escoltar. No parlava a la cambrera, sinó a ell mateix, per tranquil·litzar-se. He detectat una falsa seguretat en ell mateix. Una mena de fals alleujament, en moments d’incertesa. He anat a pagar a la barra, l’he mirat, i he somrigut. Li he somrigut mentre m’imaginava votant el 9-N. No tinc ni idea com acabarà tot plegat, tot i que sospito que acabarem guanyant, fins i tot en contra de les nostres pors i complexos. En la història, compten el fets, no la gestualitat. El fet és que votarem, els gestos els deixo per als qui perden els papers amb massa facilitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *