Esquerres en la cruïlla

Nota: publicat ahir a El Punt-Avui

En política no compta tant el fet de disposar de bones idees com l’habilitat per administrar la complexitat. No és tan important tenir raó com ser capaç de defensar els projectes propis amb eficàcia. Aquests són principis que tradicionalment les esquerres crítiques amb el capitalisme obliden, i que haurien de tenir presents en un moment de cruïlla històrica com el present. Ens trobem en un punt en què la implosió de la segona restauració pot deixar un buit de poder que serà aprofitat per uns, i desaprofitat per altres. I en aquestes accions o omissions, les decisions d’avui marcaran un equilibri de forces que forjaran el nou ordre de la futura república.

Fins aRA, actors polítics com ara l’ANC demostren gran competència i solidesa organitzativa que, ben segur, la col·loca en una posició d’avantatge en aquesta mena de graella de sortida de la cursa pel control del nou estat. Els grans partits catalans (CiU i ERC), malgrat les crítiques rebudes, semblen actuar amb encert i intel·ligència cara als nous temps, i tot indica que en una Catalunya independent, podrien resultar les forces que articularien el nou estat entre el naufragi dels partits d’obediència espanyola.

Alhora, també és evident que en el món de les esquerres, tradicionalment plural, hi ha un moviment de fons. En un context en què la dura crisi econòmica ha posat en evidència els límits de la utopia neoliberal, una part substancial de la societat assumeix projectes de ruptura respecte al sistema imperant. En els darrers anys han sorgit diversos espais en què s’articula una dissidència respecte a l’ordre vigent, amb noves propostes polítiques i socials trencadores en la forma, reformadores en el fons. Entre aquestes trobaríem les CUP, el Procés Constituent, plataformes com ara Guanyem, i en els darrers mesos l’emergència dels cercles de Podem. A tot això, existeix la possibilitat (i una ambigua voluntat) de confluència amb forces polítiques consolidades de tradició marxista.

Malgrat la diversitat i heterogeneïtat ideològica dels seus components, no és difícil trobar coincidències en els seus objectius. En certa mesura, el decàleg proposat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres podria considerar-se un programa tàcit que aplegaria sensibilitats diverses. Estudis demoscòpics apunten que la confluència d’un espai ampli com aquest podria representar entre una tercera i una quarta part de l’electorat, cosa que la faria determinant en la configuració del nou estat. En un escenari ideal, doncs, es produiria una concurrència de forces que implicaria esdevenir la tercera força política. Pactar un programa de mínims i una articulació de la representació institucional seria el pas lògic que, a més, atorgaria prou força al Parlament per propiciar una hipotètica DUI.

Tanmateix, la lògica dels escenaris ideals no sol funcionar en la dura realitat. Bona part d’aquest espai està limitat per defectes clàssics que històricament han manifestat les esquerres rupturistes. Massa habituats a llargues travesses pel desert, hi ha tendència al sectarisme, a la suïcida lluita fratricida per una pretesa puresa ideològica. Existeix una llarga tradició de desconfiances mútues (sovint justificades), que impedeixen arribar a pactes raonables. Atesa la condició endèmica de minoria, també apareix sovint un cert sentiment de superioritat moral que allunya bona part d’una ciutadania que s’assumeix imperfecta i farcida de contradiccions. Uns sentiments probablement motivats per una inseguretat patològica respecte a opcions polítiques conservadores d’una societat que es regeix per interessos materials. En resum: una certa incapacitat d’administrar la complexitat d’un país contradictori, amb valors pròxims als tradicionals de l’esquerra i sentiments que els fan sentir còmodes amb les pràctiques de les dretes. I a tot això se’ls afegeix la indefinició i el tacticisme (entre ICV-EUiA o Podem) sobre el sentit del seu vot en una DUI.

Les decisions de les pròximes setmanes seran determinants per a tota una generació. El comportament erràtic i poc fiable de les esquerres en els processos d’independència dels països bàltics i balcànics es traduí en una correlació de forces desfavorable en què els sectors neoliberals aconseguiren dibuixar un país amb dramàtics retrocessos pel que fa a la protecció social o la posició del món laboral respecte de l’econòmic. Les esquerres crítiques amb el sistema tenen la responsabilitat d’evitar repetir els errors aliens. Amb les bones idees formulades, caldrà que, amb urgència, aprenguin a administrar la complexitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.