Espai de Dissidència

De tot aquest procés viscut en els darrers anys, hi ha una cosa a la qual no m’hi acostumo. Em fa mal veure l’obstinada resistència, per part espanyola, a ser conscient de la magnitud de la tragèdia. Espanya i Catalunya s’han separat de manera, penso, pràcticament definitiva. Anys de desencontres i la mútua incapacitat per a reconèixer-se, anys de desavinences i de progressiu distanciament no han estat prou, per tal que des de l’altra banda hi hagi indicis de vida intel·ligent. La perorata del president del govern espanyol, aquest migdia, esdevenia un exemple de com bona part de la societat espanyola s’ha autoanestesiat. S’han fet addictes a les pròpies mentides que, en el passat, van fer servir per treure rèdits. No han entès que al llarg de molts anys la concatenació de múltiples errors han fet precipitar, com una pluja fina, litres de ressentiment entre la ciutadania catalana. Ara Rajoy, enfront la crescuda incontrolada del sobiranisme intenta improvisar els dics de la legalitat. La majoria de la classe política hispànica, el seu establishment confien ingènuament poder contenir el desbordament d’una societat que fa de la consulta una expressió de llibertat. El PP, el PSOE i els seus medis afins tracten de fer veure que no passarà res,…

I tanmateix, la manera com han posat en marxa la maquinària estatal i mediàtica fa ben evident que els catalans han fet el desafiament més gran al règim de democràcia vigilada instaurada per redecorar la “Victoria” franquista. Se’ls veu neguitosos. Fan cara d’adonar-se que la seva autoritat es troba en entredit. Darrera la presumpta duresa dels seus missatges, senten semblants esgarrifances a la dels buròcrates de l’RDA en afirmar i reafirmar que no es permetria travessar el mur. S’expressen com els dirigents que comencen a adonar-se com el seu poder s’esvaeix en la mesura que la gent no obeeix les seves consignes.

Continuo sense acostumar-me a aquesta incapacitat de reflexió i d’autocrítica. Contemplo els seus patètics intents de personalitzar el moviment tectònic independentista com a una causa personal del president Mas, com repeteixen com un mantra el proverbi espanyol de “muerto el perro se acabó la rabia”. Escolto decebut els matussers arguments que associen indefectiblement el nacionalisme amb el pitjor dels mals (quan aquest es tracta d’una opció política massa polièdrica per lloar o desautoritzar categòricament). Sento la meva intel·ligència insultada quan atribueixen la situació actual a una mena de trastorn de personalitat col·lectiu i transitori que ja passarà. O em sento ofès quan tracten d’intimidar-nos tot parlant de la hipotètica fractura interna d’una societat catalana mobilitzada.

Jo, que al llarg de molts anys m’he sentit espanyol, que no tenia massa problemes per identificar-me com a tal, que feia meus un munt de referents culturals i col·lectius, em sento profundament dolgut per com aquesta Espanya segrestada pels hereus del franquisme, amb l’aquiescència d’una oposició que no s’oposà, s’ha tapat els ulls i les orelles, i brama desordenadament, desesperadament, tractant de fer veure que no passa res mentre, realment, s’albira la perspectiva de la seva dissolució. Em fa mal veure aquesta Espanya senil que es resistí a dialogar i acceptar la seva realitat diversa, i ara tracta d’evitar l’inevitable amb formes patètiques.

Em fa mal veure com les mentides i la manipulació dels hereus del franquisme, i d’un PSOE cooptat per l’estat espanyol, han propiciat aquest distanciament profund entre catalans i espanyols, amb un ressentiment mutu creixent que només els anys, des dels estats respectius, serà capaç d’apaivagar.

I el que més mal em fa, sens dubte, és la indiferència de molts espanyols intel·ligents i generosos, persones amb capacitat de comprendre la dimensió dels problemes. Hi ha una frase de Martin Luther King que ho resumeix a la perfecció: “no recordarem tant els insults dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!