Espai de Dissidència

En aquest mes frenètic, hem vist moltes coses. Hem vist com la societat catalana s’ha espolsat la por atàvica i heretada dels segles d’una sola tacada. Hem assistit a una altra exhibició històrica de força i, una V que ha mostrat al món que ens autodeterminem amb els peus, a l’espera de fer-ho amb els vots. Hem contemplat com una majoria absoluta d’un partit pot fer aigües quan no comprèn que la democràcia és quelcom més que legalitat. Hem seguit les darreres hores d’un dels ministres més odiats del PP, abandonar un projecte de retrocés franquista, i la seva dimissió. Hem mirat la cara de preocupació d’aquells que es pensaven que Catalunya (i Espanya) era part del seu patrimoni immobiliari. Hem seguit amb atenció com la classe política autòctona (de moment) està actuant amb més responsabilitat i perícia del que ens tenia acostumat. Hem viscut, en la lletra petita de la nostra història, com la revolució s’ha anat assentant als nostres cors i als nostres caps. Ja res serà igual. Potser d’aquí uns anys expressarem els mateixos vicis de sempre, tanmateix, aquest ambient d’aquests darrers anys, entre les tribulacions socials i les incerteses econòmiques, hem viscut amb intensitat i per un moment, pensem que podem tenir accés al timó.

Precisament en aquesta profusió de metàfores nàutiques, tan grates al president Mas, faig també la meva lectura introspectiva. Contràriament a qui es pensa que ens aproximem als esculls, tinc la sensació que acabem d’escapar-nos del captiveri i enfilem cap a mar obert. No sabem ben bé cap a on anem, encara que tenim molt present d’on fugim. Això explica el pessigolleig col·lectiu que sentim a la panxa, aquesta idea de marxar on hem patit, d’una situació desagradable on ens blasmaven. L’entusiasme de l’adéu pot més que les escasses notícies sobre el destí. Tanmateix, l’important és això, sentir que el timó es nostre, i que potser ens podem equivocar de rumb, tanmateix podem triar-lo i esperar que els vents ens enduguin lluny d’aquí. Aquest és una part de component irracional que, en certa mesura, també és responsable d’aquesta sensació de ruptura.

Aquesta tarda seré davant l’ajuntament de Girona on s’instal·la una pantalla gegant per seguir el ple on els nostres regidors votaran l’adhesió a la declaració en suport de la consulta. Més tard, he de ser a l’acte de Som Escola on gent del Rosselló parlarà de la seva difícil situació del català al seu territori, i ben seguir estaran esperançats de tenir un estat veí, que si més no, converteixi el català en llengua protegida i reconeguda. Diumenge, seré a la Plaça Independència per a la concentració setmanal en defensa de la consulta. Desenes de milers de voluntaris aniran porta per porta a compartir les seves esperances amb la gent. I així seguirem.

No tinc ni idea com evolucionarà tot plegat. Jo, que sóc un  pessimista patològic, penso que potser ens en podrem sortir. El que és ostensible és que entre tots estem propiciant un desbordament democràtic. El poder està desconcertat, nerviós, no s’esperava que la dignitat, com molts venien anunciant, aniria conquerint a poc a poc els carrers. Les seves crides desesperades a la legalitat constaten la fallida de la seva legitimitat. Com en tot procés de Transició, al final hi haurà una correlació de forces que tindrà molt a veure amb la nostra capacitat d’organització, disciplina i voluntat. Tanmateix, ja res serà igual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!