Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de setembre de 2014
2 comentaris

Perill islamista

Nota: article publicat al primer número de la nova etapa de la revista Mirall.

Un dels fets menys comentats sobre l’atemptat de l’11-S de 2001 fou el de les inquietants circumstàncies que se succeïren al llarg de les hores posteriors a l’atac a les torres bessones de Nova York. Per prevenir possibles nous atacs amb la mateixa estratègia, es va tancar tot l’espai aeri dels Estats Units i països pròxims. Molta gent restà dies confinada als aeroports sense possibilitat d’anar enlloc. Tanmateix, en aquesta situació de paralització del trànsit aeri hi hagué algunes excepcions. Una de les mes sonades, fou les facilitats que concedí la mateixa administració Bush per tal que un bon grapat de familiars de Ben Laden, aleshores de viatge o residents als Estats Units, poguessin abandonar el país. Malgrat que era prou clara la connexió de l’atemptat amb Osama Ben Laden, cap dels membres de la seva família fou interrogat o molestat per investigar l’atemptat que propicià un tomb històric. Poc després, polemistes com Michael Moore al seu reportatge Farenheit 9/11 destacà fets com les connexions entre la família de Bush, dedicat al negoci petrolier i la de l’enemic públic número 1. Tanmateix, i tot i les evidents connivències de les monarquies del Golf, al cap de pocs mesos el país que fou objecte d’una invasió militar fou un Iraq sense cap responsabilitat en els atacs, entre l’entusiasme de Qatar o Aràbia Saudí, que desmantellà l’estat i on es privatitzà (literalment) fins les clavegueres.

Dos-cents anys enrere, el 007 català de l’era napoleònica, l’agent Domènec Badia Leblic, conegut com Alí Bei, en ser el primer cristià que pogué anar a La Meca per informar els francesos del que s’esdevenia a un opac Pròxim Orient, assistí a l’expansió del wahabisme, el corrent islàmic integrista que s’acabà imposant entre les famílies aristocràtiques àrabs, i que és el que en l’actualitat porta la iniciativa entre el món musulmà, i el que ideològicament funciona com a motor expansiu de l’islam sunnita a costa de la resta del món, especialment xiïtes i minories cristianes. Alí Bei vaticinà la imposició dels sectors més radicals i ja alertà dels perills a llarg termini que comportava la consolidació d’aquesta secta islàmica, avui present a les mesquites de la major part del món musulmà, incloses les de Londres, i fins i tot, la dels congressos islàmics de Torredembarra. A partir de la riquesa de les monarquies del golf, a més, han emprès una estratègia coherent de radicalització religiosa entre les poblacions urbanes empobrides dels suburbis africans i asiàtics, i entre els joves adolescents musulmans mal integrats en les ciutats europees que veuen en el fervor religiós una causa per la qual morir, encara que també matar o progressar.

Un dels principals problemes que tenim a occident que evita comprendre la magnitud del problema que tenim és la nostra miopia política i social. Les societats europees i occidentals, ja seglaritzades i amb una interiorització del capitalisme com a cosmovisió global estem acostumats a entendre que el benestar econòmic és el principal objectiu individual i col·lectiu. Això ens impedeix comprendre que per al radicalitzat món islamista, organitzat des del Golf, la riquesa és simplement un mitjà. El veritable objectiu és l’expansió i creació d’una societat d’acord amb una lectura molt particular de l’islam, molt fonamentat en un autoritarisme extrem, un patriarcat totalitari i un rigor absolut en els costums, en una societat fonamentada en castes, en què els no musulmans (o els “falsos” musulmans) esdevinguin una mena de subproletariat esclau, com de fet ja coneixen la major part dels treballadors manuals de Doha, Bahirain o Qatar. En aquest sentit, la riquesa acumulada (en escasses mans) dins els diversos emirats, serveix per comprar voluntats, sotmetre estats, corrompre alts funcionaris o projectar propagandísticament una imatge presentable. Podem enumerar diversos exemples: la protecció del president Bush a la nissaga Ben Laden resulta paradigmàtica. Les pressions diplomàtiques per enderrocar règims incòmodes com Líbia o Síria, les amenaces al principal estat xiïta, Iran, la contaminació dels diners de Qatar a diversos clubs de futbol (el Barça entre aquests), la influència de cadenes de televisió com Al Jazzira, la batalla propagandística contra Israel (amb la inestimable col·laboració dels partits ortodoxos)… i podríem continuar. Tanmateix, allà on resulten determinants és la seva presència en el món financer, a partir de la direcció de diversos fons d’inversió (en especial els fons voltors) que propicien una confluència d’interessos amb el neoliberalisme nord-americà. Tot i que personalment desconfio de les teories conspiratives, podríem entendre com a un dels orígens de la decadència econòmica occidental, les receptes d’austeritat i de preferència del pagament del deute promogudes per uns “inversors” que somien amb una islamització forçada d’occident, i que veuen com poden adquirir les seves empreses estratègiques, o fins i tot fer-se amb els seus símbols (el Barça ja no és més que un club).

Certament, podria semblar a teoria conspiratòria i populisme, tot plegat. Tanmateix, només cal parlar amb algun dels joves súbdits d’alguns d’aquests estats, i com se’ls il·luminen els ulls en pintar de verd la Península Ibèrica per restablir el seu “paradís a la terra” que esdevingué –a parer seu, i de la doctrina assimilada a les mederses on els han rentat el cervell– el seu Al-Andalus. O la manera com projecten les seves fantasies geopolítiques en què, per mandat diví, consideren com a missió islamitzar el món conegut. La versió més barroera potser la podem trobar a partir dels pollosos guerrillers de Boko Haram o dels arreplegats (armats i perillosos) de l’ISIL. Tanmateix, menystenir aquests perills resulta suïcida des del punt de vista de la supervivència dels valors liberals que, potser no resulten l’arcàdia feliç, tanmateix constitueixen un estil de vida menys problemàtic. Això de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de les quals només som conscient si resulten amenaçades.

La situació és complicada. Bona part dels nostres governs estan més influïts per uns “inversors” que ens porten al col·lapse, en un context de bomba demogràfica de la major part de països musulmans (on es redueix les dones a la categoria de “conilles” –tot just a Turquia s’estan plantejant eradicar les tímides polítiques de control de natalitat), i sovint els discursos políticament correctes occidentals estan farcits d’un papanatisme suïcida. No cal ser Pilar Rahola per alertar d’un perill del qual tot just, a partir dels darrers episodis a l’Àfrica i Orient Pròxim ens adonem. Potser calen polítiques més decidides d’intervenció econòmica, política i militar, així com protegir les minories cristianes amenaçades, tot creant, per exemple, estats que els puguin protegir. Com a mínim, ésser conscient dels perills als quals ens enfrontem.

  1. Crec que molts dels combatents de l’ISIL vinguts d’Occident no es poden classificar com a “joves adolescents musulmans mal integrats en les ciutats europees”. Molts d’ells no són lumpen, ni proletaris; molts són gent amb estudis “superiors” (universitaris) i ben folrats de diners.

    Un llibre que he llegit fa poc en parla del tema de l’apunt. El llibre és “Occidente contra Occidente”, d’André Glucksmann (Taurus, 2004).

    Atentament, i bona entrada de dissabte

  2. Brillant i lúcid, com sempre, Xavier. Dos anys vaig compartir pis d’estudiant amb companys islàmics i no te’n vas ni un àpex del que rumien. Imagina’t els bregues que tenia amb ells després de sopar quan fèiem tertúlia. Sudanesos, alauites marroquins, algun amazig, sirià, jordans i l’economista de capçalera del xa Reza Palevi dormia en la meua habitació. Em deia: Josep, sols uns mesos abans jo anava amb un porche per Teheran i no sé que està passant al meu país. No s’entenia tampoc amb els altres panarabistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!