L’efecte Piketty

Thomas Piketty, L’economia de les desigualtats, Edicions 62, Barcelona, 2014, 188 pp.

Per entendre el sentit de l’evolució històrica de l’actualitat, hi ha autors i intel·lectuals inestimables. És el cas del jove economista francès Thomas Piketty (Clichy, 1971), el qual en els darrers anys ha sacsejat la premsa econòmica mundial en el mateix sentit que Pablo Iglesias ha esdevingut un papus terrorífic per a la casta política actual.

Tanmateix, i a diferència del que denuncien bona part dels guardians de l’ortodòxia econòmica, Piketty no és cap activista bolxevic, ni cap rastaflauta irat, ans al contrari. L’economista francès és, simplement, un brillant acadèmic que no es mou pràcticament de la seva disciplina, de les tècniques convencionals de recerca, i de la munió d’estadístiques i complexes fórmules matemàtiques que caracteritzen el món de les ciències econòmiques (que potser és la més inexacta de les ciències). El que resulta diferenciador no és tant l’orientació política esquerranosa que se li atribueix (permeteu-me que ho dubti), com la mena de dades que fa servir. Els índexs i factors de desigualtats, i la seva traducció en fets és el que deixa en evidència que l’economia està en mans dels servidors dels grans interessos econòmics. O, en altres paraules, que com Keynes, Piketty considera que l’economia ha d’estar al servei de la ciutadania, i no pas la ciutadania sotmesa als interessos econòmics d’una mena de nou feudalisme imposat mercè al neoliberalisme.

Piketty és una veu encara minoritària, que s’afegeix als escassos i poc influents nuclis d’economistes decents que a casa nostra poden representar Taifa, Miren Etxezarreta o l’ICEA. Una de les principals constatacions d’aquests dissidents és que les facultats d’economia, com pràcticament la majoria d’universitats, han esdevingut una mena de puticlub intel·lectual, on els clients (grans empreses i grans fortunes) paguen rectors, degans i acadèmics per tal de fer realitat les seves humides perversions econòmiques i socials. L’economista francès, lector crític de Marx, no es deixa entabanar, en canvi, per aquesta mena de compra-venda d’idees en què es fonamenta, com denunciava fa anys Viviane Forrestier, el terrorisme econòmic vigent. Piketty, contràriament a l’establishment es dedica a analitzar el gran problema del segle XXI: l’extensió de les desigualtats en el sí de les societats, i l’impacte econòmic (més que el social) que representa.

El gran llibre que ha popularitzat les seves teories (en realitat un tractat econòmic publicat en francès ara fa un parell d’anys, i amb una traducció anglesa que ha trasbalsat la premsa econòmica anglosaxona) és El capital al segle XXI, un tractat acadèmic extens i farcit de dades i tecnicismes que encara no ha estat publicat a casa nostra. Tanmateix, i pensant en la influència d’aquest economista, Edicions 62 acaba de publicar la traducció d’un llibre molt anterior, L’economia de les desiguatats, publicat a París el 1997 que representa bona part del cos teòric que ha desenvolupat en els darrers anys. Tot i que aleshores la situació no era tan greu com l’actual, comprova amb xifres allò que la majoria copsàvem en la nostra experiència diària: que d’ençà Tatcher i Reagan, les diferències socials (amb matisos) s’han eixamplat. Que les causes tenen molt a veure amb una concentració del capital financer (també anomenada la indústria del fum) en poques mans, i que precisament aquesta concentració de poder econòmic esdevé també una concentració política. Per arribar a aquesta conclusió, i malgrat la brevetat del llibre, fa servir un ventall de profuses estadístiques (que també sap matisar) per tal de descobrir els mecanismes socioeconòmics que la provoquen. La conclusió, òbvia per a qualsevol persona no ingènua, és que la desigualtat és una opció política, no fruit de cap fat inexorable o causa natural, sinó d’opcions deliberades per part de qui dirigeix, des del capital, l’acció i omissió de les estructures polítiques.

Una altra conclusió, no tant de l’autor (que no és cap activista, sinó, recordo, fonamentalment un acadèmic), és que la desigualtat, tant des d’un punt de vista social, encara que també estrictament econòmic, és un fenomen tòxic. És més, que el neoliberalisme, aquesta cobertura ideològic a aquesta concentració de poder, resulta terriblement cancerosa. Ja hem vist que la pretesa autoregulació dels mercats actuen com a cèl·lules boges que no només ataquen els organismes sans de cada societat, sinó també a sí mateixes. La concentració de riquesa implica una mena de guerra civil econòmica que no comporta creixement econòmic, sinó una contaminació irreversible del teixit social. I quan faig servir la metàfora del càncer no es tracta d’una llicència poètica, sinó d’una descripció de com funciona l’expansió econòmica: grups devoradors i autodestructius que s’alimenten de qualsevol cosa, tot actuant com a una mena de plaga de llagostes.

Està per veure què passarà amb aquest “efecte Piketty”. De moment, el cos polític francès, amb un Hollande /Valls disposats a suïcidar el socialisme ja ha pres la decisió d’actuar amb la toxicitat del capitalisme prussià del sadisme de Merkel. Ara per ara, no hem estat capaços de refermar les defenses orgàniques de la societat per deturar la infecció. Cal un exèrcit de Pikettys en el món de l’economia, encara que també en el món polític i social per acabar amb aquest drama quotidià.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.