Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 d'agost de 2014
0 comentaris

Desencuentros

En la meva irregular i heterodoxa trajectòria acadèmica he participat en alguns (pocs) ritus de cohesió tribal. Aquests prenen formes menys inquietants que l’anterior concepte manllevat de l’antropologia. Es tracta de congressos, conferències, trobades, estades a universitats estrangeres i tot allò que comporta el contingut tradicional de fires i mercats: dosis ordenades de curiositat, exhibicionisme, voluntat de comprar i vendre coneixements, exploració de jaciments de contactes i experiències entre l’enriquiment espiritual i l’onanisme social. Res que no hagin pogut literaturitzar (i caricaturitzar) escriptors com Tom Sharpe, o que no pugui quedar recollit en la pràctica definició de foguera de les vanitats. Reconec que aquestes situacions m’atabalen, i si bé ja partia d’una certa tendència a la introversió, els anys accentuen la meva misantropia. No sóc un ésser associal, i fins i tot puc aconseguir mantenir al llarg d’unes hores (dies, si és estrictament necessari) d’una aparença d’acadèmic seriós, o de simular un cert interès. Tanmateix, sovint em sento com un nàufrag entremig d’una discoteca dels setanta, més pendent de la mirada del naturalista que de la participació activa en els ritus col·lectius. Deu ser per això que em vaig doctorar amb una tesi sobre l’individualisme…!

En aquests anys d’observador, coincident amb aquest punt de ruptura pròxima, he arribat a algunes generalitzacions que confirmen, en el plànol individualitat, la diferència nacional entre espanyols i catalans. No, no parlo d’episodis desagradables, incidents remarcables o tensions personals tenyides d’identitats confrontades, en absolut. De fet, al llarg d’algunes dècades no he tingut cap problema a establir relacions cordials amb altres col·legues més enllà del Cinca, de la mateixa manera que ho he fet amb altres col·legues amb passaports administratius de colors diferents al meu. Parlo de diferències subtils, de codis diferenciats, de regles no escrites que marquen una separació tàcita, de la qual col·lectivament tot just acabem d’adonar-nos després de dècades d’una mena de coma nacional induït.

La primera constatació és el de la tendència gregària hispànica. La vaig experimentar ja fa alguns anys a algun curs internacional a Bèlgica, fa una quinzena d’anys, o d’una estada acadèmica a l’Argentina cap a la meitat de la dècada dels noranta. Ja sigui per una certa inseguretat idiomàtica, ja sigui per una cert complex en què la superioritat i la inferioritat es barregen en un estrany còctel, vaig percebre aquesta tendència a fornir grups separats, a enfortir el col·lectiu, i sovint a menystenir la societat d’acollida, fet especialment frapant en el cas de Llatinoamèrica, amb qui els espanyols comparteixen Llengua. Aquests darrers anys, en què la meva filla ha passat alguns estius a Estats Units, sembla que la tendència persisteix entre els més joves. “Passen olímpicament dels americans i van a la seva”, m’informa. Dins d’aquest comportament gregari, hi ha diferències. Els bascos i navarresos van al seu aire, i els procedents dels Països Catalans ­–més enllà que molts tenen el castellà com a llengua materna­- acabem, sense proposar-nos-ho, a la mateixa taula, i els gallecs, d’acord amb els tòpics, van i vénen fins trobar algun brasiler.

No penseu que aquesta separació, evident al cap de dies o hores, sigui fruit d’alguna discussió. El món acadèmic tracta de no rebaixar-se al nivell de les tertúlies madrilenyes. Al contrari, al llarg d’aquesta mena de trobades se segellen amistats entre professors o investigadors de València, Madrid, Sevilla, Saragossa o Barcelona, i s’enceten col·laboracions menys o menys regulars o fugisseres. Si hi ha desavinences, ens mosseguem la llengua i no se’ns acut fer-les públiques, i si mai apareix algun punt crític, intentem donar un tracte asèptic, acadèmic, distanciat, com una discussió civilitzada i erudita. Jo interpreto que tot plegat es tracta d’una qüestió més social que nacional. Recordo algunes converses a l’aeroport de Barajas, a punt d’agafar un vol transoceànic. Una historiadora de Granada em confessava que un cop al mes anava a Nova York de compres, mentre que un geògraf madrileny calculava les dimensions de la piscina del seu xalet a la Sierra o de les dificultats de trobar minyona.. Pobre de mi, i del noi de Lleida, que coincidíem a tenir pares metal·lúrgics! Amb això vull dir que la separació de classes socials és molt més evident a la Meseta, mentre que aquí, malgrat la distància entre benestants i ordinaris, cerca més el dissimul.

La segona, que vaig experimentar precisament a l’Argentina, és la persistència de la mentalitat colonial, el “Conquistadores reloaded” que sovint nia en l’inconscient col·lectiu hispànic. Mentre em relacionava –i em deixava enlluernar- per la gran dignitat acadèmica de professors, investigadors i estudiants de la Universidad Nacional de la Patagonia, sentia molts comentaris de menyspreu entre cervesa i cervesa en alguna de les periòdiques trobades. “Están muy poco desarrollados, aquí”, sense entendre que l’important rau més en els continguts que en les aparences. Se pasan el día tomando mate, sense comprendre que aquests espais de sociabilitat permetien establir les complicitats necessàries de la col·laboració universitària. No m’estranya doncs, que el lema del Cinquè Centenari de la conquesta s’anomenés com a “El gran encuentro de culturas”. És el problema de qui mira des del pedestal. Potser, en el fons, no feien altra cosa que no se’ls demanés, al cap i a la fi érem becats pel Ministerio de Asuntos Exteriores per complementar culturalment la tasca que les grans multinacionals madrilenyes estaven fent al territori: un saqueig caòtic de l’estat que implicava un tracte neocolonial (d’això sembla que es tractava, de nou “el encuentro”. I de fet, la seva sociabilitat emulava la de la minoria metropolitana que, des de la torre d’ivori dels seus clubs privilegiats, menystenien els indígenes i es queixaven de la seva presumpta indolència i mirada altiva.

No era pas el meu cas, ni el d’altres catalans que provaven d’integrar-se a la vida social argentina, amb molta més facilitat de la que pot implicar a un barceloní com jo, dins una societat endogàmica com la de Girona.

Han passat els anys i cada vegada freqüento menys els àmbits acadèmics. En trobades internacionals, continuo buscant la relació amb la societat d’acollida. I sempre descobreixo catalans a qui descobreixo pel seu accent en llengua estrangera, més que per la seva fesomia, que també tracten de practicar l’art del mimetisme. Han passat els anys i els nivells d’incomprensió mútua, sense perdre mai del tot les formes (ans al contrari, el món acadèmic afortunadament encara és lluny del Sálvame) s’ha aprofundit en el distanciament, en l’evidència que ens separa la mateixa llengua, car parlem llenguatges diferents. Ells han renunciat a entendre’ns, de la mateixa manera que bona part ha renunciat a entendre el món. A nosaltres, Espanya se’ns ha fet petita, perquè és el món el nostre territori. Tot i això, suposadament ells són els cosmopolites, i nosaltres els nacionalistes de campanar, de vol rasant i perspectiva limitada. Ells, majoritàriament cerquen l’aixopluc de connacionals, i nosaltres ens sentim d’un país petit que requereix el món sencer per identificar-nos.

I les darreres trobades no fan altra cosa que confirmar allò que titulà l’escriptor xilè Luis Sepúlveda com a grans Desencuentros. Persones que havien estat íntimament unides en el passat, i que després de diverses experiències, un cop plegades, malgrat els temps compartits, malgrat les antigues complicitats, ja no ens tenim res a dir. I comencem a mirar, subtilment els rellotges. Tic-tac, que és el soroll de fons que ens ressona al llarg dels darrers anys. Tic-tac, a l’espera que un dia ens puguem tornar a trobar des de la més completa igualtat, des del reconeixement mutu, d’una col·lectivitat que no és nacional, car provenim de nacions diferents, sinó des de la col·laboració internacional, en peu d’igualtat amb qualsevol altre. Ara bé, amb l’experiència patagònica, allò del peu d’igualtat… sospito que amb la nostra independència, Espanya necessitarà un psicoanalista. Els catalans, que en tenim una llarga experiència, amb un passaport amb color diferent ja no ens faran servei. Els podrem passar els nostres psicoanalistes argentins…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!