Legalitat d’excepció per assegurar el referèndum

No falla. El president Mas se’n va de vacances a Menorca, i personatges teledirigits per Duran (com Ortega i Rigol) tracten de fer-li un cop d’estat, en base a “buscar fórmules alternatives” a la consulta del 9N. Ara que som en temps estivals, si m’ho permeteu, em recorda al patètic intent de cop que li van fer quatre buròcrates estalinians a Gorvatxov l’agost del 1991, i que va acabar per fer saltar pels aires el que quedava de l’URSS. Entenc que l’antic règim farà els possibles per evitar la ruptura que comporta el referèndum, encara que això impliqui propiciar un suïcidi polític a Convergència i Unió.

Intel·lectualment, em sento capaç d’entendre les temences que se susciten al voltant del dilema de la legalitat. Sembla, si més no de manera aparent, que el president Mas i la majoria de CDC, que parlen ambiguament de legalitat per remarcar que la consulta es fa d’acord amb una legalitat catalana, i en tot cas es demana que l’estat, per dir-ho d’alguna manera, no enviïi la policia a segrestar urnes. També sóc capaç d’anticipar que l’estat serà capaç de tot per tal d’impedir la consulta, perquè la simple celebració implica la certesa anatemitzada de la condició nacional de Catalunya, i la seva categoria de subjecte polític. I aquest és un fet que no estaran mai disposats a transigir.

Més enllà de vies alternatives, aquest xoc de trens ens obliga a un escenari molt diferent del plantejat. La consulta s’ha de celebrar. I ha d’ésser legal. Tanmateix, i per assegurar aquesta legalitat, el poder constituït català (en aquest cas el govern, la Generalitat, el Parlament, o els ajuntaments), en cas que el TC o Madrid la veti, caldrà que facin, prèviament, una Declaració Unilateral d’Independència per assegurar-se que el referèndum es faci amb tota la garantia legal de la situació d’excepcionalitat causada per aquestes circumstàncies. En altres termes, un estat d’excepció, propiciat per les institucions catalanes per tal d’assegurar que el poble de Catalunya es pronunciï sobre una qüestió tan transcendent.

Es poden adduir diverses raons polítiques i jurídiques. Catalunya és un subjecte previ a la Constitució (la restauració, via decret d’octubre del 1977 de la Generalitat republicana n’és un excel·lent argument), per tant, la seva subjecció a la constitució és voluntària i condicionada. És més, tècnicament, la Generalitat es deu a l’estat republicà, extingit pel franquisme. Com a tal, Catalunya té tot el dret a reclamar la titularitat de la República Espanyola, en tant que estat hereu d’aquest règim que fou eliminat a sang i foc, i que tanmateix, fins ben entrats els setanta, resultava un estat diplomàticament reconegut, amb capacitat d’estendre passaports. Tindria gràcia: una Catalunya que passés a dir-se “República Espanyola”, que convoqués un referèndum per triar la forma jurídica que vol adoptar.

En segon lloc, hi ha la qüestió de l’impediment democràtic. Espanya impediria un dels drets internacionalment reconeguts, i Catalunya adoptaria una legislació excepcional per tal d’assegurar-ne el dret. Fins i tot la Declaració Unilateral podria implicar una provisionalitat fins a conèixer el veredicte del poble català sobre la seva relació amb el regne d’Espanya.

Hi ha, finalment, un factor estrictament polític. De res servirà fer-nos els independentistes si no estem disposats a fer qualsevol cosa perquè s’imposi la voluntat popular. Espanya, com a estat, és una institució de la qual podem formar-ne part (o no) en funció de la voluntat majoritària democràticament expressada. Cap pacte entre elits, cap acord, cap imposició pot passar per damunt de tot això. Per negociar la independència, cal una inequívoca expressió de determinació.

Imagino que aquests seran uns dies de molt de soroll. Tanmateix, les úniques veus que val la pena sentir són les de les urnes. I si cal negociar alguna cosa prèviament és sobre si les volem de metacrilat o de cartró.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *