Espai de Dissidència

Entenc que un diari és una empresa que serveix per articular un determinat discurs i opinió, sostinguda per grups de poder i que sol tenir com a pega que, en general, és financerament inviable. És així que quan més gran i influent és un diari, més rics i poderosos són els disposats a fondre diners amb l’intent. Tanmateix, més que recursos, el que sovint és perd és la vergonya o el sentit del ridícul.  El País ja fa alguns anys que va decidir de fer-se l’Hara-Kiri en el moment en què, tot apostant per un grup empresarial determinat amb els seus interessos (especialment llatinoamericans) va desmantellar la gran referència del progressisme hispànic. Després d’un intent procés d’espanyolització (al més pur estil Wert) i d’una cacera de bruixes internes (amb algunes “peces” emblemàtiques de les esquerres), el diari dels Polanco féu la seva llarga trajectòria vers la irrellevància. Entremig, atacs a Catalunya i demonització “progre” de la dissidència, especialment si els llatinoamericans es revelen contra els interesos empresarials que defensen.

A Catalunya, acabem de veure com els tripijocs polítics i la promiscuïtat de la rància burgesia ennoblida amb la monarquia (una espècie, per fortuna, en vies d’extinció), han acabat per precipitar un cop intern en la redacció, i un gir radical respecte a la línia editorial. La Vanguardia no s’ha caracteritzat precisament, al llarg de la història, per la defensa dels valors de la llibertat, la igualtat o la solidaritat o la veritat. Ans al contrari, sempre havia estat el portaveu del “benestantisme il·lustrat” barceloní. Tanmateix, el diari, com la societat catalana, havia evolucionat cap a la veritable centralitat que avui representa el sobiranisme. De fet, gestos com la versió catalana havien impulsat les seves vendes i prestigi. A més, a favor de la capçalera, cal valorar l’existència de col·laboradors excel·lents (i més plurals del que podríem pensar) i sobretot, l’existència d’alguns corresponsals brillants i imprescindibles (Rafael Poch, Tomàs Alcoverro, Francesc Peyron, Henrique Cymermann,…).

Tanmateix, els blasons farcits de naftalina han sortit de l’armari i precipitat un sobtat canvi de rumb. No és difícil imaginar que des de la Zarzuela, i des dels despatxos on s’emeten les ordres a la Moncloa, s’ha conspirat per corregir l’evolució natural del diari barceloní i s’ha decretat el que encertadament hauríem de denominar el “mamàding borbònic”. Ben  visible des de l’abdicació i aforament exprés del Borbó gran, s’ha imposat una política comunicativa que, malgrat les resistències internes dels col·laboradors i redactors, impliquen “mamar-se-la” a “la casta”, tot llepant la rojigualda i la inexistent tercera via. Un intent desesperat (i debades) per evitar la inevitable independència, per mantenir el “chollo”, per continuar amb el règim constituciofranquista que tantes alegries ha donat a tan poca gent.

Resultat: les estadístiques recullen una reculada d’un 16% en les vendes del rotatiu només al juny. Una caiguda que sembla que s’accentua a mesura que al director del diari se li en va l’olla, amb notícies fabricades, editorials psicodèliques i visions polítiques que confonen el desig amb la realitat. És el que té Eivissa. Al final, després de tanta “mamading”, entres en una deriva autodestructiva i ja no saps ni com et dius. Una pena, carregar-se en tan poc temps, un diari, que més enllà del desacord, té les seves parts interessants i estava, en termes formals, ben fet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!