Nani Ballestrini, La violència il·lustrada, Tigre de Paper, Manresa, 2013, 151 pp.
La dècada de 1970 encara requereix una anàlisi en profunditat, una interpretació històrica que la revaloritzi com a etapa frontissa, entre la caòtica fi del món socialdemòcrata, i la incipient involució neoliberal. Tots els temps de frontera solen caracteritzar-se per la violència. A vegades, física, a vegades incrustada en la psicologia col·lectiva. En el cas de l’Europa perifèrica, en què les desigualtats preexistents esdevenien un antídot per a qualsevol evolució democràtica, semblava que es vorejava l’abisme entre la tendència a les democratitzacions mediterrànies (Grècia, Portugal, Espanya, Portugal) i la pulsió, impulsada des d’una CIA on ja dominava en pensament dels austríacs (Von Hayek, Friedman) i s’impulsaven cops d’estat per impulsar, manu militari les doctrines del xoc neoliberal.
Aquestes tendències contradictòries generen una tensió en un país com Itàlia, teòricament democràtica des de finals de la Segona Guerra Mundial, i alhora amb una profunda pulsió autoritària, a còpia de desigualtats, de democràcia cristiana imposada pels americans, de guerra freda i de la persistència d’excessives desigualtats, tant entre classes, com entre territoris.
Cal entendre aquest context per entendre l’obra de Nanni Balestrini, publicada per Einaudi el 1976 i que Tigre de Paper acaba de traduir i publicar. Balestrini és un artista visual, poeta i escriptor català engagé, i alhora, enragé, lloat per Umberto Eco, hipercrític amb la hipocresia italiana, un sentiment que esdevenia el veritable nexe d’unió social.
La violència il·lustrada és un llibre atípic i de difícil classificació. Crònica i ficció barrejades, esdevé una reflexió polifònica sobre la violència i el seu ús. D’una banda la que fa servir el poder, estructural i amb l’objecte de mantenir les jerarquies socials, i la resistent, la que fa servir el poble organitzat com a protesta i queixa. Ara bé, el poder, que també exerceix un clar control sobre el relat hegemònic, tracta de criminalitzar aquesta resistència més o menys espontània que apareix des de la base social, mentre que legalitza i “honora” la dels forts respecte dels febles.
Entre l’assaig i la literatura, el llibre pren plena vigència (d’aquí l’excel·lent idea de la seva traducció catalana) en el sentit que també ens trobem en temps de frontisses, en espais fronterers en què les violències prenen diverses formes i la boira de guerra (o hauríem de dir els pots de fum dels antiavalots?) no ens permeten veure més enllà.
No és un text fàcil. Balestrini exigeix molt dels lectors, una gran concentració, i un cert distanciament emocional. El seu avantguardisme narratiu i la seva estètica dura i grisa, tracten de transmetre’ns coses més enllà de les paraules. Tot i això, pot representar una bona lectura en un temps incerts com els actuals. Al cap i a la fi, la batalla del setanta es van perdre, entre altres coses, per una certa ingenuïtat de les esquerres i un excés d’optimisme sobre el futur. Potser deu ser per això del pròleg de Santiago López Petit, un dels filòsofs rellevants de la marca “Ruedo Ibérico” i amb un coneixement i protagonisme profund en el 15-M (i com diria Buzz Lightyear) i més enllà.
