La invisibilitzada força del pensament anarquista

Dijous vinent, 22 de maig, a les 19:30, i a la seu de l’editorial Virus (Junta de Comerç, 18, Bcn), el pensador llibertari Tomás Ibáñez presenta el seu llibre “Anarquismo es movimiento”. Malauradament, la distància, i el fet que a aquella hora seré a Figueres en un debat sobre la Unió Europea, m’impedirà ser-hi. I és una llàstima, bàsicament perquè Ibáñez és un dels pensadors més interessants dels darrers temps, amb una força discursiva contundent, i una capacitat d’anàlisi impressionant. En altres termes, i d’acord amb les circumstàncies actuals, és un dels principals dissidents del nostre país i d’occident. I quan parlo de dissidents, em refereixo a aquells que, com el meu cas, ens caracteritzem per l’inconformisme respecte a la dictadura postmoderna actual que relega a la pràctica clandestinitat a qui no combrega amb el capitalisme en totes les seves formes, i a qui no conviden les ambaixades estrangeres a fer-se fotos.

Una de les constants a les quals assistim des de sempre, és al bandejament dels pensadors que, amb molts matisos, podrien inscriure’s en un corrent tel·lúric de pensament llibertari. Hi ha noms presents com Helenio Saña, Jordi Martí Font, Bernat Muniesa, Miquel Izard, Enric Duran, David Fernández o tants d’altres a qui no se’ls reconeix públicament les seves aportacions al pensament polític actual, malgrat les seves trajectòries i la validesa dels seus arguments i escrits. Dins el panorama internacional, ideòlegs com David Graeber, John Zerzan o Noam Chomski costa Déu i ajut que siguin identificats amb l’etiqueta llibertària i sovint són més coneguts en vessants discursius tangencials o pels elements més folklòrics de les seves idees. I això, per no parlar de la deliberada ocultació de noms extraordinaris del pensament polític ibèric com Ricardo Mella, Pi i Margall, Antoni Jutglar o la factoria de Ruedo Ibérico, oblidats deliberadament des d’espais acadèmics i el mandarinatge intel·lectual. I tanmateix, ara per ara, el pensament llibertari sembla que és l’únic amb capacitat per plantar cara al pensament únic, o encara pitjor, a la resignació de les esquerres i a la prostitució i segrest de les ideologies, ja denunciat per Susan George.

És precisament perquè l’anarquisme representa una filosofia gasosa, que ho impregna tot, que és capaç d’ésser respirat per la protesta social, que és difícilment combatible per la seva ductilitat i evanescència, que sembla amb la capacitat de combatre el capitalisme líquid, capaç de propiciar aquesta catastròfica inundació que ha trencat els dics de l’estat del benestar, i que ofega cada vegada més percentatge d’una població creixentment exclosa.

Tomás Ibáñez (Saragossa, 1944), catedràtic emèrit de psicologia social de la Universitat Autònoma de Barcelona és especialista en aspectes de psicologia social, i un dels participants en l’esclat revolucionari de maig parisenc de 1968. S’ha dedicat a analitzar la filosofia llibertària i la seva incardinació en la formulació d’alternatives informals, i una de les veus crítiques amb capacitat d’oferir respostes, des dels moviments socials i el pensament crític, a la crítica situació actual, més fruit d’una crisi ètica i moral, que econòmica.

En una Catalunya i una Espanya en què les alternatives han estat tradicionalment silenciades, el món llibertari es presenta amb capacitat d’influir en l’evolució històrica d’aquest país. Al cap i a la fi, com ja he afirmat en alguns dels meus llibres, l’anarquisme forma part de la nostra pròpia tradició dissident, i ha de formar part indestriable dels projectes futurs de país.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.