Zorica Sentic ens ha deixat

Aquest matí m’han informat de la mort de la poetessa sèrbia i bona amiga Zorica Sentic (Skopje, 1963 – Niça, 2014). Segons la poetessa i amiga comuna Maggy De Coester va passar ahir al matí, després d’una llarga lluita contra la malaltia que l’havia anat retirant de la vida literària sèrbia i francesa. Ha deixat una obra tardana (el seu primer llibre tot just va ser publicat al 2005) i emotiva, en francès i serbi.
La seva obra és d’una emotivitat intensa. L’amor, l’amistat, i molt especialment la pèrdua d’identitat, l’absència d’uns referent que es dissolen com una marea del destí eren els temes bàsics de la seva obra. En certa mesura, ella mateixa sempre es referia a un país, la Iugoslàvia que ja no existia, en un país d’adopció, França, que malgrat incorporar-la als seus cenacles, també la mirava amb un cert exotisme.
La Zorica sempre reivindicava el seu triple naixement: el primer, el biològic, a Skopje, l’actual capital de Macedònia, a pocs metres de la casa de la mare Teresa de Calcuta, i el mateix any d’un terrible terratrèmol. De família sèrbia, el seu segon naixement s’esdevingué el 1967, quan es trasllada amb els seus pares a França. Finalment, el 2005, quan retorna a Sèrbia i quan comença a ésser coneguda la seva literatura bilingüe.

La meva amistat comença el 2007, i quan començo a traduir-li alguns dels seus poemes dels darrers llibres. Jo no sóc precisament un gran traductor, i encara menys de poesia, que resulta un art a l’abast de pocs, tanmateix, i precisament per la naturalesa tan diferent de la meva obra, la traducció representa un dels grans plaers i una de les millors maneres d’endinsar-se en la complexitat de l’ànima d’altres poetes. Les meves traduccions no van trobar editor aquí, i van restar a la xarxa a planes franceses.
És un dia trist. La trobaré molt a faltar. El millor homenatge és recordar la seva poesia. Us deixo algunes de les traduccions en document adjunt. I un petit tast.

escric al destí

cent cartes cada matí

no vull que marxis

embolicaré la terra

amb brins de pols

no vull que marxis

et faré infants

immolaré els meus amants

no vull que marxis

entre el fang dels camins

entre els trencants pergamins

no vull que marxis

damunt els pètals de les flors

dins el cristall dels meus plors

no vull que marxis

revocat Déu

convocats tots els diables

m’he punxat els ulls

esquinçat la meva sina formidable

no volia que marxéssis.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *