Aquest matí m’han informat de la mort de la poetessa sèrbia i bona amiga Zorica Sentic (Skopje, 1963 – Niça, 2014). Segons la poetessa i amiga comuna Maggy De Coester va passar ahir al matí, després d’una llarga lluita contra la malaltia que l’havia anat retirant de la vida literària sèrbia i francesa. Ha deixat una obra tardana (el seu primer llibre tot just va ser publicat al 2005) i emotiva, en francès i serbi.
La seva obra és d’una emotivitat intensa. L’amor, l’amistat, i molt especialment la pèrdua d’identitat, l’absència d’uns referent que es dissolen com una marea del destí eren els temes bàsics de la seva obra. En certa mesura, ella mateixa sempre es referia a un país, la Iugoslàvia que ja no existia, en un país d’adopció, França, que malgrat incorporar-la als seus cenacles, també la mirava amb un cert exotisme.
La Zorica sempre reivindicava el seu triple naixement: el primer, el biològic, a Skopje, l’actual capital de Macedònia, a pocs metres de la casa de la mare Teresa de Calcuta, i el mateix any d’un terrible terratrèmol. De família sèrbia, el seu segon naixement s’esdevingué el 1967, quan es trasllada amb els seus pares a França. Finalment, el 2005, quan retorna a Sèrbia i quan comença a ésser coneguda la seva literatura bilingüe.
La meva amistat comença el 2007, i quan començo a traduir-li alguns dels seus poemes dels darrers llibres. Jo no sóc precisament un gran traductor, i encara menys de poesia, que resulta un art a l’abast de pocs, tanmateix, i precisament per la naturalesa tan diferent de la meva obra, la traducció representa un dels grans plaers i una de les millors maneres d’endinsar-se en la complexitat de l’ànima d’altres poetes. Les meves traduccions no van trobar editor aquí, i van restar a la xarxa a planes franceses.
És un dia trist. La trobaré molt a faltar. El millor homenatge és recordar la seva poesia. Us deixo algunes de les traduccions en document adjunt. I un petit tast.
escric al destí
cent cartes cada matí
no vull que marxis
embolicaré la terra
amb brins de pols
no vull que marxis
et faré infants
immolaré els meus amants
no vull que marxis
entre el fang dels camins
entre els trencants pergamins
no vull que marxis
damunt els pètals de les flors
dins el cristall dels meus plors
no vull que marxis
revocat Déu
convocats tots els diables
m’he punxat els ulls
esquinçat la meva sina formidable
no volia que marxéssis.