Rússia té mala peça al teler. Realment la cosa no pinta bé. De moment els ha salvat el fet de les matèries primeres, però el drama va per sota. L’esperança de vida ha caigut en picat, demogràficament va a menys, no planteja una alternativa atractiva al model occidental, ni superior en les llibertats, la justícia, o la dignitat humana. El president dels últims 15 anys és emmetzinador de professió. Verí pur. El pitjor estalinisme, un gangster patètic. La UE està jugant un paper patètic q deixa al descobert q no és més q un engendre tecnoburocràtic decadent, avortat abans d consolidar-se. Però això no amaga q les aparents victòries de Putin són pírriques, tenen les potes curtes. Rússia fa pena, és una mica com Espanya, no serveix de res genir un dels pobles més somniadors, dignes i idealistes si et deixes vèncer pel totalitarisme. 2 dels països amb el mov llibertari més potent al final sucumbeixen al nacionalisme i a l’autoritarisme caspós, inhumà i suicida. Paradoxa curiosa. Només plantant batalla des de la millor tradició humanista i llibertària se salvaran. Fins q no vegin q Negrin fou pitjor que Franco i que Lenin fou pitjor que Nicolau II no avançaran.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En certa mesura, era d’esperar. El cop d’estat impulsat per occident (i molt especialment per Alemanya) per annexionar-se Ucraïna ha generat els seus anticossos. Malgrat els esforços propagandístics, el cert és que la decisió de la població d’origen rus i de la mateixa Rússia de resistir-se a aquest statu quo es podia preveure. Ara, tota combinació d’interessos, sentiments i armes sol acabar com el rosari de l’aurora.
Primer factor a tenir en compte. Una de les principals tradicions alemanyes és tenir uns serveis secrets de pena. De fet, no és d’estranyar la gran acollida que té en el país centreeuropeu les aventures de Mortadel·lo i Filemó, traduïts, almenys des dels anys setanta a la llengua de Goethe. Entre les pífies històriques podríem destacar l’aliança amb Mèxic per atacar els Estats Units (i reconèixer-ho!) durant la Primera Guerra Mundial; enviar en un tren blindat a tots els revolucionaris russos el 1917; creure’s l’espia Garbo durant la Segona Guerra Mundial, i sobretot, una letal incapacitat d’avaluar la força del contrari. Promoure un cop d’estat a Ucraïna per posar el país sota l’òrbita europea (bàsicament germànica) un país tan gros, i amb tants recursos, sense comptar els més de cent milions de russos que, històricament han estat capaços de reaccionar amb fúria a la ingerència estrangera, és no tenir cap.
Segon factor. La UE en aquests moments és una austerocràcia neoliberal que considera la ciutadania del sud i de l’est com una mena de subpersones “untertachermenn”. Els plans de la Troica i el FMI de desindustrialitzar l’est d’Ucraïna (la part més intensament russòfona) s’esdevé una provocació de primer ordre, de manera que molts que no són precisament russos ni nacionalistes poden plantejar-se canviar de bàndol per no quedar-se sense feina. A la nostra zona, la majoria està ja massa acostumada a creure’s les mentides polítiques, tanmateix, en aquelles latituds tenen molt present en la memòria el desmantellament de teixit productiu de la regió, i la conversió de bona part de la població de l’est d’Europa en un mà d’obra barata per als països centrals. Això inclou la conversió de bon ciutadans en delinqüents, prostitutes, dones de fer feines o sense papers sobreexplotats. Molts, a més, tenen antics amics a l’antiga Alemanya de l’Est, i es fan el raonament: “si als seu germans els tracten així, què serà de nosaltres?”. Efectivament, la caiguda del mur és llegida majoritàriament com una catàstrofe humana, amb un “tractament de xoc” brutal que desestructurà països i generacions senceres, com recordava Naomi Klein. No està de més recordar també que a Estònia, membre de la UE, un terç de la població activa adulta treballa a l’estranger, i que la renda mitjana d’uns treballadors sobreexplotats no ultrapassa els sis-cents euros.
Tercer factor. És evident que Rússia no és el paradís del proletariat que alguns enyoren. Tanmateix, una vegada fet públic l’acudit del “tot el que ens havien explicat sobre el socialisme era mentida, mentre el que ens havien dit sobre el capitalisme era veritat”, bona part dels estats que provenen de l’antiga URSS tenen una por racional del capitalisme neoliberal que coneixen, afegit a la voluntat poc dissimulada d’Alemanya a reocupar el que històricament consideren el seu “lebensraun”. Tampoc es fan massa il·lusions respecte del capitalisme delinqüent dels oligarques russos. Tanmateix, i a diferència del neoliberalisme imperant a la UE, on les responsabilitats resten diluïdes dins de la categoria “mercats financers”, sempre es pot tenir una mínima interlocució amb els oligarques. Més, si aquests estan supeditats a un “home fort” com Putin, que és capaç “d’imposar ordre”. I, a diferència del capitalisme predador i desregulat en què ningú no dóna la cara, les màfies no imposen el seu ordre de manera exclusiva mitjançant la repressió, sinó comprant voluntats, fent un mínim de polítiques de compensació, pactes desiguals.
Rússia té al darrere una història tan tràgica com bipolar, en què passa de l’eufòria a la depressió amb gran facilitat. Tanmateix, també té una oportunitat de neutralitzar a un occident que ha trencat unilateralment els seus pactes socials. El futur és incert. I Stalingrad no cau massa lluny d’Ucraïna oriental.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!