Espai de Dissidència

David Caño; Res és ara ni això, Edicions Terrícola, Granollers, 2013

Sovint hi ha llibres que marquen un punt d’inflexió, un canvi de tendència, una transformació en el paisatge del trajecte literari d’un autor. A partir del coneixement dels anteriors poemaris de David Caño (Olot, 1980), podríem entendre Res és ara i això com a l’indicador que quelcom ha fugit, que la joventut creativa del poeta ha anat derivant vers els esculls i les arestes d’una maduresa poètica. Coneixedor que té una llarga carrera per endavant, l’estil evoluciona. I, potser de manera inconscient, ens ha numerat els seus trenta-dos poemes (xifra que coincideix amb els anys de l’autor en el moment que el redacta) en un insòlit compte enrere, com si pretengués cercar un enlairament vers noves dimensions desconegudes, com si retornés vers el passat atàvic i primigeni de l’existència, com si reculés vers el naixement al més pur estil del personatge de Benjamin Button, el desolador personatge creat per Scott Fitzgerald.

En els seus anteriors llibres (Barcelona, 2007; He vist el futur en 4-D, 2009; Post-Mòrtem, 2012, i altres en antologies i col·laboracions) marcaven un to extravertit, lúdic, inflamat, en què la denúncia social també acompanyava àcides deconstruccions morals, i en què el món extern, ja fos mitjançant la seva esplendor o misèria, afectava a l’interior de l’ànima d’un poeta amb fam d’aprenentatges, com si l’interior de l’ànima individual fos una extensió de l’agitada vida urbana, una assemblea d’indignats permanent, un cor extravertit abocat a la flama i la barricada. L’estil dominant aleshores; declamatius, narratius, concebuts per a recitals poètics, propers a la reivindicació político-poètica de la marca David Castillo i l’estil autoparòdic d’Enric Cassasses, també ha experimentat una profunda transformació. S’ha enfosquit. La llum de la foguera s’endinsa en les tenebres de l’ànima.

Aquest poemari, a diferència de la musicalitat, pràcticament ska, provocativa, avant-guardista, a la recerca de fusió del passat, ara esdevé una partitura en to menor i melodies pertorbadores, amb una veu arrossegada i poètica amb ressonàncies de Tom Waits. Com destaca en el seu pròleg Màrius Sempere, els versos d’aquest poemari van amarats de sexe i mort. L’octogenari poeta associa aquest leiv motiv  a ressonàncies freudianes i jungnianes. Discrepo. Caño, des de la meva pròpia i arbitrària intuïció ha vist que vida, mort i sexe; món ideal i les ombres de la caverna platònica formen més aviat part d’un univers pessimista, fatalista, estrictament shopenhauerià, amb el dolor cínic del món perdut d’Stephan Zweig. Amb el descobriment que l’extraversió del cor sovint ens fa remuntar, riu amunt, un estrany amarat de selva i boira, un trajecte conradià vers les tenebres de l’ànima interior.   

La flama de la Barcelona indignada ha donat lloc a l’intimisme poètic del fum dels rostolls en un hivern amb inversió tèrmica. La percepció de l’existència s’emmarca en uns tons cromàtics terrosos, ocres i marrons en què es reitera la idea del fang. També ho és la consistència de la matèria, amb una especial predilecció per un món que no és líquid ni sòlid, sinó híbrid com les mucositats dels fluids humans, un humans que a la manera bíblica també són bastits de fang, i caminen solitaris per terrenys pantanosos. L’interior ja deixa de ser extensió del món extern perquè aquesta lògica s’inverteix. Des d’evocacions doloroses, el paisatge recull els colors i les textures d’una ànima que recorda la desolació dels poemes de Joan Vinyoli (no sembla casualitat que sigui protagonista de la primera referència) i, mal que li pesi, del Joan Margarit de Joana.

L’estil també experimenta, més que canvis, ruptures. La brevetat s’imposa. Ens trobem amb poemes concisos, condensats, on tanmateix aflora una superpoblació de metàfores. Els versos apareixen despullats. Pràcticament extermina connectors o preposicions. Substantius i verbs, sovint punyents, que actuen com baionetes. Formes lliures amb esperit de tankes. I referències visuals desoladores, en què la fertilitat ens és despullada de tot romanticisme i apareix en format primigeni, és a dir bruta, com una mena de llimbs entre la vida i la mort, amb una llum boirosa, com aquell moment atmosfèric en què resulta indestriable el dia o la nit. Tot plegat, amb una sensació inquietantment pertorbadora.

Precisament per això, i per aquestes ambigüitats més sorgides de l’interior que de l’exterior, les interpretacions són lliures. En aquests dolors de part, es refereix a sí mateix? Es refereix a un país a la recerca d’un naixement i sota el perill de veure la llum entre el fang o trobar-se amb uns pares negligents? Es refereix a un món d’inversió tèrmica en què els fums dels rostolls acaba per negar-nos la llum i intoxicar tota esperança?

Amb Res és ara ni això trobem un Caño més intimista, més clarobscur. Malgrat la seva joventut biològica, ja ha perdut definitivament la ingenuïtat poètica.