Crònica dels canvis

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició 1976-2014 Crònica dels canvis. El periodisme a les comarques gironines, comissariada per l’historiador Enric Pujol i amb Marcel Dalmau com a responsable gràfic. Una exposició de modestes dimensions, i que tanmateix, representa una història recent condensada que serveix, des del present, per fer vista enrere i comprendre la lògica d’una evolució.

No cal que insisteixi a l’hora de defensar la capitalitat i l’atractiu cultural i social de Girona, ciutat on aviat farà vint anys que resideixo. Precisament el fet que compti amb dues capçaleres periodístiques diàries (una de les quals ha acabat per absorbir un dels diaris nacionals de referència) representa tot un símptoma de la potència d’una ciutat, que va més enllà del seu terme municipal. Al cap i a la fi, en molts sentits, les comarques gironines podrien considerar-se com a una ciutat extensa, amb elements diferenciadors i comuns, i una estructura en xarxa amb capacitat d’engegar projectes col·lectius i personalitat recognoscible.

Era curiosa la concentració de periodistes i professionals de la cultura ahir. Llibreters, editors, cronistes, fotògrafs, radiofonistes, professors escriptors,… tot allò que permet que una cultura rutlli. I precisament la lògica de l’exposició, una addició de fotografies (sovint amb contrastos subtils) col·locats cronològicament envoltant el visitant en la direcció de les agulles del rellotge, tenia molt d’àlbum familiar. Des de les primeres imatges de la primera manifestació de l’11 de setembre de 1976 a la Devesa fins als orgullosos ocupants de la PAH en el Bloc Salt fa poques setmanes. I, en aquest peculiar recorregut que va del blanc i negre al color digital hom té la impressió d’haver mirat la vida des de la infantesa democràtica a la maduresa social que no portar cap a altre destí de la pròpia llibertat.

Com en tot àlbum de fotografies, en certa mesura familiars, hi ha espai per a la innocència i per la seva pèrdua, per records amables i moments sinistres (hi ha una especial dedicació a l’operació estany de la “democràtica” Espanya del 92). Tanmateix, hi ha una idea, recollida en aquesta crònica gràfica (cal fer un reconeixement a qui no surt a la foto perquè l’està fent en aquell moment) que tot plegat ens ha portat a una societat madura, adulta, que decideix fer el seu propi camí.

Em ve a la memòria aquell article de Jordi Amat Matar al Cobi, publicat l’estiu passat en què explicava el fracàs del projecte de la Barcelona olímpica suposadament cosmopolita i en castellà, que recula davant l’embranzida d’una Catalunya de comarques. Una Catalunya “endins” que en realitat anava “enfora”, normalitzant la cultura d’una nació a còpia de publicar diaris, muntar editorials, bastir universitats, llegir, escriure, cantar, fer rock i punk en català, com qualsevol altra cultura europea, amb les mateixes preocupacions de la cultura europea.

A banda de les virtuts de la pròpia exposició, cal destacar la primera cronologia elaborada sobre les comarques per l’Enric Pujol (que sense ésser exhaustiva, resulta una eina extraordinàriament útil) i un volum amb una gran capacitat artística. Com no pot ser d’altra manera, el cartell i la fotografia de portada del catàleg, mostra un d’aquests contrastos que tant agraden a en Dalmau. La imatge del primer onze de setembre a la Devesa, amb senyeres en blanc i negre, i al costat, la imatge de la via catalana, amb una Estelada en primer pla. Un resum absolut del que han esdevingut aquests trenta-vuit anys. Una edat en què cal construir-se definitivament una vida pròpia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *