Espai de Dissidència

Puc discrepar amb Benet XVI sobre aspectes de fe, doctrina, o del paper de l’església en la societat contemporània. Puc desaprovar la seva actuació al front de la congregació de la doctrina i la fe, en temps del seu predecessor. Tot i això, no em puc estar de reconèixer que Ratzinger és un home culte i intel·ligent, un pensador profund i coherent.  I, certament, el discurs sobre fe i raó, que ha causat tanta polèmica -i morts!- en el món musulmà, ha quedat provada la seva capacitat d’anàlisi filosòfica i possible.    

Ratzinger, al seu discurs -o n’hauríem de dir classe magistral- per reforçar la seva tesi de la il·legitimitat de la religió que s’empara a la violència, va citar una frase d’un dels darrers emperadors bizantins. En ella, explicava que l’islam només sabia estendre’s des de l’ús i abús de la violència. Sabia el que deia. Feia segles que Bizanzi estava essent assetjat per senyors de la guerra que empraven la religió d’un pressumpte Déu únic com a coartada per a una invasió despietada, culminada poques dècades després. Istambul és musulmana gràcies a les armes.
No li van anar millor les coses a Ramon Llull. Volia fer debats amb erudits musulmans sobre quina era la religió veritable. Una confrontació admirable que hagués estat increïble veure’l retransmès. El que hauria d’haver estat un acte cultural de primer ordre va acabar com un reallity show on va quedar lapidat. No sé si fe i raó poden anar junts. El que va quedar clar, mal que pesi, és que islam i arguments filosòfics, no semblen casar junts. Tret, és clar, d’alguns brillants pensadors musulmans com Tariq Ramadan, Fatma Mernissi o altres que han de refugiar-se a Europa per no córrer la mateixa sort que Llull.
Tot i que els mitjans de comunicació destaquen que Ratzinger va relliscar, i la reacció desmesurada d’alguns fanàtics, l’espectacularitat dels fets amaga una veritat. L’Islam va estendre’s mitjançant una expansió militar. Una ràpida expansió militar, almenys a la Mediterrània, aprofitant-se de la descomposició política de l’imperi romà i els regnes bàrbars de l’alta edat mitjana. I si bé és cert que no va ser, formalment, una obligació la conversió, el fet del tractament fiscal discriminatori -i probablement, la pressió física damunt les comunitats cristianes o paganes- va obligar, a la pràctica, a fer musulmans. És a dir, l’expansió de l’islam, es va fer mitjançant la violència. Respondre davant de l’obvietat amb més violència, demostra que en l’actualitat bona part del món islàmic té un problema. I això, en la psicologia s’anomena mania persecutòria, que és aquesta patologia en la qual un individu creu que qualsevol acte, per part de qualsevol persona, és destinat a agredir-lo, en el seu físic o el seu honor. Més o menys, una paranoia col·lectiva.
No vull obviar que el cristianisme té els seus pecats mortals, i tot i que l’expansió a Europa occidental va tenir, en el seu origen afanys alliberadors, sovint va acabar, a la pràctica, en un totalitarisme religiós poc justificable. També un ateisme agressiu ha comès diversos crims, amb assassinats de religiosos i destrucció de diversos temples. Tanmateix, jo, nosaltres, ho podem admetre, sense necessitat de posar-nos com una moto perquè creiem que algú, en una suau crítica, ens ha insultat.
Michel Houellebech va dir una vegada que, tal com està l’islam, valdria la pena bombardejar La Meca amb llenceria fina, a veure si se’ls acabava la tonteria. Per això, les autoritats republicanes franceses el van processar per insults a l’islam. No hi ha res pitjor que no tenir sentit de l’humor.