Espai de Dissidència

Sento una gran enveja dels suïssos. No pas pel seu benestar material, sinó per la capacitat d’articular un sistema polític al servei de la voluntat ciutadana, malgrat que això provoqui uns certs “danys col·laterals”. Al cap i a la fi, la ciutadania, nosaltres mateixos, poden resultar injustos i equivocar-nos reiteradament en les nostres decisions. Tanmateix, són preferibles els errors propis que ésser dirigits per grups virtuosos.
Probablement, si hagués estat suís, la setmana passada hagués votat en contra a la limitació en els permisos de residència que fan saltar pels aires els Tractats de Shenghen. Tanmateix, respecto la decisió presa per la ciutadania helvètica. Primer, perquè ha estat una majoria democràtica, i segon, per haver encarat una qüestió delicada sense complexos (al meu entendre de forma equivocada, alhora que admirable). Resulta injusta, per tant, la propaganda antisuïssa dels darrers dies, o la manipulació mediàtica que atribueix a una “febrada populista” l’actitud dels cantons. 

No entraré a valorar la seva decisió. Bé, potser sí. La immigració, a qualsevol país, no té efectes benèfics en termes generals. Hi ha guanyadors concrets i perdedors concrets. Guanya qui contracta, que pot seleccionar amb condicions a la baixa treballadors més necessitats a partir de la lògica del mercat de la mà d’obra, hi guanya, potser el consumidor, que pot trobar preus més baixos, hi perden els treballadors que veuen competència en l’accés al mercat de treball, en condicions, i en ús de recursos públics. Res, en el fons, que no haguem viscut aquí, malgrat que tracti de disfressar-se la defensa pura i dura d’interessos a partir d’una mena d’intolerància i populisme lleig atribuït per columnistes, intel·lectuals i Think Tank que veuen vehicular el seu ideari als mitjans. Per a això, i aquí la novetat europea, els criticats suïssos disposen d’una arma democràtica defensiva: el referèndum. A partir d’unes condicions relativament fàcils, poden plantejar qualsevol cosa per tal d’impulsar canvis en lleis o correcció en el rumb polític d’un país del qual pocs coneixen el nom de la seva presidenta. Malgrat les crítiques abocades aquests dies, admiro i envejo aquest sistema on, via consultes quotidianes, es materialitza el principi que la classe polítca està al servei de la gent, i no pas com en la nostra “democràcia” que alguns pretene immaculada.
La república catalana hauria de prendre nota. La ciutadania del nostre país, com a eina defensiva davant qualsevol excés, ha d’exercir el seu dret a prendre decisions equivocades, mitjançant un sí, un no o una abstenció. També n’hauríem d’aprendre altres coses. La fórmula de defensa suïssa em sembla també admirable. Al cap i a la fi, un exèrcit amb una mena de “mili a terminis” en què hom passa alguns dies l’any amb els teus veïns, companys de feina, amics, col·legues, coneguts o saludats, és una fórmula de cohesió social i gimnàstica democràtica contundent. Potser no caldria que aquest fos un servei militar, també podria ser civil, com el que va proposar el també suís Pierre Ceresole a la fi de la Primera Guerra Mundial (tot creant el SCI, amb seu catalana des de principis dels vuitanta, i del qual vaig ser membre actiu fins mitjans noranta).
I ara, en la meva defensa de la democràcia radical (que sovint pot tornar-se en contra nostra, car la democràcia profunda revela que potser una majoria de la població resulta profundament conservadora), l’altre dia un amic em va dir per què a Suïssa no hi havia retallades. No, no es tracta del seu benestar material (per cert, el fet de no ser de la UE permet polítiques proteccionistes a la seva indústria o serveis públics). Hi ha altres societats pròsperes que segueixen els dictats de la Troika com grecs o submisos espanyols. Aquesta veu amiga em va dir que resultaria impossible polítiques de retallades sota l’amenaça de referèndum, i encara més, amb la circumstància que a un armari de cada casa hi ha un fusell d’assalt amb munició.
Jo, de gran, vull ser suís.