Adéu, Oriana

L’Oriana Fallaci ens ha deixat. Periodista independent i lúcida, analista insubmissa respecte de la dictadura del políticament correcte, ha desaparegut una d’aquelles intel·lectuals insubornables que deien el que pensaven sense pèls a la llengua, i sense molestar-se per l’opinió dels propietaris dels diaris. I això, en una època on la major part dels periodistes resten dominats per la terrible precarització de la professió, i on els més honestos han de recórrer a l’anonimat de la blogosfera, és una gran pèrdua. Quan penso en ella, em ve al cap dos poetes grecs. Homer l’hauria evocat pel seu valor i coratge, privilegis només a l’abast dels herois. Kavafis va fer uns versos que semblen a mida per resumir la seva trajectòria. Al poema als qui combateren per la lliga aquea, el grec d’Alexandria digué; Quan els grecs voldran vanagloriar-se: / homes com aquests engendra el nostre poble / diran de vosaltres. I serà admirable la vostra lloança.

Ahir Pilar Rahola també la recordava en un article necrològic, tot destacant la seva personalitat indòmita, no permetent mai que la més mínima injustícia, disfressada de correcció política, s’escolès entre un món poc amistós i ella mateixa. Jove partisana als seus catorze anys, lluitant contra el feixisme a la segona guerra mundial, mai  mai no es deixà intimidar per aquells que es presenten com a poderosos, i que només ho són en funció de la permissivitat de tots nosaltres. De la mateixa manera que va fer avergonyir a Kissinger, versió poca-vergonya del florentí com ella, Nichola Machiavello, no va dubtar en treure’s el chador davant de l’Iman Khomeini, quan li ho havien prohibit expressament. A ella ningú no li havia d’ordenar res irracional. Si bé no va tenir por contra els nazis, perquè havia de deixar-se intimidar pel fonamentalisme islàmic?

Aquesta periodista, dona d’excessos, va tenir una vida complicada. Mantenir la independència en un món on aquesta peculiaritat es fa cada vegada més sospitosa, es fa difícil. I en els seus darrers anys, va resultar impossible. De la mateixa manera que havia denunciat les atrocitats dels nord-americans a l’absurda guerra del Vietnam, o el joc brut de la CIA per avortar processos democràtics a Grècia o Xile, poc després de l’11 de setembre va fer servir les seves darreres energies per carregar contra l’islamisme. I dic islamisme en tant que opció estrictament política que utilitza la religió com a coartada dels seus projectes de poder. Va escriure La rabia y el orgullo, una polèmica obra molt agressiva contra la concepció de la religió que s’estèn al voltant de les mesquites del món musulmà, i pels ravals de les banlieu europees globals. I no només contra aquest projecte autoritari, sinó, i molt especialment, contra l’estúpida ingenuïtat que bona part de les esquerres mantenen sobre el fonamentalisme, escudats en ximples multiculturalismes.

Després d’escriure aquesta obra -i dues més en els darrers temps-, Oriana va ser lapidada intel·lectualment per les hordes de la IPP (Internacional Progressista Papanata, expressió encunyada encertadament, si no vaig errat, per Sergi Pàmies). Per les seves crítiques a moltes actituds de molts joves musulmans a Europa, la van acusar de racista i xenòfoba. Alguns dels analistes submissos al políticament correcte afirmaven que repapiejava. Havent llegit el seu treball, i també el d’una altra víctima coetània de la IPP, Giovanni Sartori, només puc afirmar que les seves crítiques eren coherents amb la seva trajectòria. Si als catorze anys havia arriscat la pell per lluitar contra el feixisme blau, als seus setanta ho havia fet per combatre el feixisme verd.

Aquesta darrera expressió em pot comportar una fatwa (d’Ali Jamenei, o de Joan Saura). He d’advertir als meus improvisats jutges que aquesta no és original. Ha estat formulada per una musulmana, Fadela Amara, líder del grup de fills i nets d’immigrants franceses Ni putes ni soumises que denuncien tant els intents dels joves musulmans ignorants i estúpids d’intentar muntar califats de garatge a les banlieus com a la incompetència de les autoritats, que en comptes de fer biblioteques populars, encara financien més i més mesquites. I ara, si us plau, que ningú no em tracti igual que a l’Oriana. Quan parlo així, estic dient el mateix que l’expert en teologia musulmana més intel·ligent d’aquest segle, el doctor i immam Tariq Ramadan, incòmode tant per a un occident que no sap què fer amb l’islam, com per uns cacics de mesquita que no suporten que cap listillo faci pensar als seus feligresos per compte propi.

Els seus últims anys va viure reclosa i amenaçada al seu apartament de Nova York. Pocs intel·lectuals van sortir en la seva defensa. Ara són temps d’apasesament, és a dir, l’actitud dels demòcrates britànics dels anys trenta respecte dels nazis, i, no sé per què, no es pot parlar malament de moviments autoritaris que utilitzen les legítimes necessitats espirituals de la gent per segrestar les seves voluntats.

Els seus darrers dies els va voler passar a la seva Florència, envoltada dels seus records. Nota curiosa. Ara s’ha sabut que Oriana, que com tota persona intel·ligent dubtava de les seves conviccions, sempre enfrontades entre un cristianisme íntim i un ateisme formal, va tenir una audiència personal, un any abans, amb el Papa Benet XVI. Antics enemics d’una guerra antiga, sembla que units ara per les seves grans ànsies d’anar més enllà de les certeses, avui és ell la primera víctima dels feixistes de barbes llargues, i de la indiferència de tots nosaltres. I per molt agnòstics que siguem, no podem deixar d’estar d’acord en la idea que una religió no pot utilitzar la violència per estendre’s. I no podem entendre, ni permetre, que uns penjats es posin com una moto per expressar una veritat … com un temple! i que encara haguem de demanar perdó!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *