Espai de Dissidència

No sé si l’opinió pública europea és conscient que cap al maig ens podem trobar amb un terrabastall polític. La data sembla lluny, tanmateix, per al dia 25 d’aquell mes hi ha convocades eleccions al Parlament europeu. Els diversos sondeigs marquen l’ascens contundent d’opcions rupturistes (en llenguatge convencional imposat pels media són denominades com a “populistes”. Hi ha el pronòstic, per exemple, de la victòria electoral del PVV holandès de Geert Wilders, amb un 17%, que proposa la sortida del seu país de la UE; un 23 % per al FPÖ austríac, amb plantejaments similars, la victòria pràcticament assegurada del renovat Front Nacional de Marine LePen (23%), el mateix amb l’UKIP, nacionalistes anglesos que també opten per la separació del Regne Unit de la Unió Europea. A banda d’això, també és possible que guanyi Beppe Grillo i els seu Moviment “5 estrelles”, la coalició Syriza a Grècia, i bons resultats de diversos grups nacionalistes com el Vlams Blook framenc o grups de difícil classificació com “Finlandesos comuns” no nacionalistes d’arrels feixistoides a Hongria, Polònia i altres.

Encara que qualsevol expert en política europea sap de la irrellevància de les eleccions quinquennals al Parlament d’Estrasburg –la capacitat legislativa és limitada i la política real es cuina entre l’entramat empresario-funcionarial i els governs estatals a Brussel•les–, el 25 de maig podria considerar-se com a una mena d’esmena a la totalitat del rumb de la Unió. Un parlament conformat de manera significativa –potser majoritària– per grups que desitjarien la dissolució d’Europa seria un cop molt dur per a les aspiracions inicials dels seus creadors a la fi de la Segona Guerra Mundial. Probablement faria que l’opaca política continental passés a esdevenir ingovernable, amb conflictes i tensions reiterades, i més que una probable retirada d’alguns dels estats.

Cal restar molt amatents als esdeveniments. Tot i això, el que fins ara són simples enquestes preelectorals (sempre elaborades en clau interna de cadascun dels estats components) és un indicatiu molt clar que les institucions europees estan passant per un procés d’involució política i econòmica que podria tenir com a referent l’hostilitat dels nord-americans per Washington. La desconfiança dels europeus per com ha anat la construcció política de la unió podria acabar per soscavar allò que fins ara ha tingut de positiu el procés de convergència social, econòmica, política, i, encara que sembli mentida, cultural. Bona part de la ciutadania del continent ha arribat a la conclusió –al meu entendre, de manera encertada–, que les decisions no es prenen a les institucions, sinó que són diversos lobbies econòmics i elits financeres les que remenen les cireres pels passadissos de Brussel•les i Estrasburg. Que la UE no és democràtica, sinó oligàrquica, i que les polítiques són dirigides per elits que defensen interessos minoritaris i globalitzats. Per això, encara que els diversos partits esmentats tenen ben poques coses en comú, que difícilment seran capaços d’articular interessos generals, pot fer descarrilar el procés d’unificació i harmonització creat a partir dels cinquanta. Tot plegat, adobat per defeccions progressives que podria acabar per una desbandada d’estats al més pur estil “tonto l’últim”.

A tot això, hem d’afegir la poca traça amb què alguns representants comunitaris, pressionats per Espanya i Regne Unit, fan servir l’amenaça d’expulsió a escocesos i catalans en cas que es materialitzin les seves aspiracions independentistes (als quals es podrien afegir, oh sorpresa!, uns flamencs la capital dels quals és la pròpia Brussel•les). De fet, la hipotètica exclusió d’Escòcia i Catalunya podria implicar la progressiva separació d’altres estats farts de polítiques que van contra les seves classes populars (la pròpia Anglaterra, Grècia, Holanda, qui sap si la pròpia Itàlia!), de manera que, més val que Barroso es mulli una mica més en les diverses declaracions que fa quan es troba un periodista madrileny. De fet, una independència catalana que comportés l’exclusió europea, podria ser el catalitzador d’una dissolució d’una Europa que, en virtut de la seva expansió de l’est, està acabant essent una mena d’Alemanya i el seu “lebensraum” econòmic de l’est, regit pel neoliberalisme prussià dominant en l’actualitat, una manera prou estúpida d’acabar amb el somni de pau i prosperitat continental.