Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

12 de gener de 2014
0 comentaris

Quan l’obsessió per la victòria només pot comportar la derrota

La fotografia de Durango, amb algunes desenes d’antics membres d’ETA retratant-se plegats, exhalava un cert aire d’èpica derrotada. Antics militants que havien lliurat la seva vida a una determinada causa, només podien exhibir als seus rostres una existència malaguanyada en dècades de presó i incomunicació. I, malgrat algunes i pràcticament clandestines mostres de suport, només podien comptar amb el silenci i la solitud. Certament, la causa de construir una Euskal Herria alliberada del jou espanyol, i alhora d’un sistema d’explotació capitalista, podria ser considerada més o menys noble, tanmateix els mètodes esdevingueren un error, un tràgic error. I malgrat que tots els exèrcits tracten de disfressar les derrotes en victòries o retirades estratègiques, és difícil sostreure’s a la conclusió de l’esforç estèril, de la tragèdia absurda.

Ara bé, ja fa massa temps que tots sabem que les guerres, siguin d’alta o baixa intensitat, no són confrontacions entre bons i dolents. Que la violència corromp les ànimes dels participants, i que, l’única manera de superar un passat incòmode és mitjançant un pacte, una sortida, una il·lusió òptica que permeti el mínim de dignitat necessari per refer, si es pot, una convivència o si més no, una coexistència acceptable. Des d’aquest punt de vista, el procés de pau al País Basc és l’única possibilitat, no sé si de refer ponts, encara que, ben segur, la millor manera de passar plana en un episodi desagradable. Tanmateix, el que resulta raonable des d’una perspectiva el màxim d’objectivitat, ha estat, és i serà sistemàticament sabotejada per l’estat profund espanyol.

Quan alguna vegada he hagut de parlar a classe sobre el paper històric d’ETA al llarg de la Transició, m’ha estat terriblement difícil. Malgrat haver-me tractat d’informar amb el màxim de ponderació possible (i això vol dir fer servir els insubstituïbles llibres d’Antoni Batista) em sento en un terreny relliscós. La lògica del conflicte basc és sempre ple d’arestes i contradiccions. Tanmateix, sí que puc afirmar que fou el desafiament més gran al règim sorgit amb la Transició. Com tothom accepta, la Transició fou el resultat de l ’asimètrica correlació de forces entre sòlids franquistes i una afeblida oposició. I que l’aparell de l’estat féu tot el possible per eliminar (sovint de manera violenta) tota oposició no sotmesa al pacte transaccional. Les operacions contra la CNT, els grups independentistes, l’esquerra extraparlamentària o la dissidència intel·lectual. Amb ETA no es va poder aconseguir aquest objectiu, i d’aquí que el règim espanyol (una democràcia equiparable a la turca), especialment amb la dreta governant, no es podia acceptar altra cosa que la victòria total i absoluta, incondicional, aclaparadora…

No és d’estranyar. Bona part del franquisme explícit, i sobretot l’herència del franquisme sociològic (una fórmula actualitzada sota paràmetres del nou nacionalisme espanyol) insegur de sí mateix, considerava la victòria del 1939 com a principi suprem que havia de regir la democràcia incompleta imposada constitucionalment. És per això l’obsessió de perseguir ETA primer, i l’entorn polític i cultural abertzale després, amb la mateixa implacabilitat amb què es reprimí el que els inspiradors del PP consideraren l’Antiespaña: això vol dir, l’esquerra insubornable, els “separatistes”, i la dissidència. Com a demòcrates només de paraula, no tenien cap dubte a violentar la democràcia a còpia de lleis antiterroristes, lleis de partits, o qualsevol llei que, indefectiblement seria aplicada contra els qui consideraven els seus enemics (i que contrasta amb la laxitud amb què es tracta la corrupció sistemàtica de les classes dirigents).

I no es tractava únicament de les violacions contra els drets humans, de les tortures, dels excessos contra persones innocents, del terrorisme d’estat, o d’una propaganda que negava la humanitat del diferent, de l’oponent, sinó també la instrumentalització barroera de les víctimes. Perquè, certament, ETA causà centenars de víctimes. Algunes, innocents, altres, no tant. Tanmateix, amb la seva obsessió per la derrota total del seu enemic, no es paraven a pensar que els bascos armats havien comès un mal incomparablement inferior a un règim de terror, que encara tenim en el sí de la nostra democràcia en base a la continuïtat del règim (sota la persona de la monarquia) i adherit en l’article 9.3 de la Constitució i una llei d’Amnistia que autoexculpava l’extermini republicà, alhora que consolidava en el poder a un grup social i econòmic que hauria d’haver estat jutjat.

Sóc dels qui pensen que el conflicte basc hauria d’acabar amb un acord de pau, en què l’amnistia acaba essent una condició necessària. Humanament pot resultar dur perdonar a qui s’abrogat el dret de decidir sobre la vida i la mort d’altres, o pensar que han d’ésser alliberats aquells qui han comès crims terribles. Tanmateix, qui és l’estat espanyol per decidir quan un crim pot ser ammistiable i quin no? La Transició fou tancada en fals en evitar que tots els crims d’estat restessin impunes, i el pitjor de tot, que no només no fossin jutjats, sinó que s’impedís que es conegués la veritat. I ja que sóc dels qui creuen en la igualtat: o tots o ningú. No es pot jutjar una violència política i deixar-ne impune una altra. No es pot empresonar a persones per donar suport a presos (o com en el cas d’Egunkaria, dedicar-se a dissentir per escrit, i deixar lliures els torturadors d’Intxaurrondo.

El cas és que aquesta obsessió malaltissa guerracivilista de confondre la llei amb el “guerracivilisme” d’una dreta reaccionària i dictatorial, pot comportar un risc. Quan Catalunya sembla mostrar el camí d’evidenciar que la democràcia pot comportar el preu de la ruptura nacional, aquesta “cerrazón” espanyola, pot catalitzar una unitat basca per preparar la separació per mitjans democràtics. De fet, per justícia històrica, confio que així sigui. Al cap i a la fi, la unitat d’Espanya fou un desig transmès pel criminal de guerra Franco, al seu successor el rei, al seu llit de mort. L’obsessió per mantenir l’opressió nacional dels pobles requereix el càstig d’una solució lògica i raonable. I aquesta és, una pau amb independència.

De fet, sempre m’ha costat comprendre als bascos que demanen amnisties i acostament de presos. Des de la seva perspectiva, resulta molt més intel·ligent propiciar una separació de l’estat, la declaració d’una independència, i acabar solucionant el tema dels presos a partir d’un acord internacional, que és la manera més fàcil de com se solen solucionar aquests problemes. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!