Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 de gener de 2014
0 comentaris

Somnis imperials

La fi de la guerra freda no s’emportà per endavant només un determinat règim polític. Desenes, centenars, potser milers de certeses van quedar en entredit. La nostra mirada, la nostra manera d’entendre el món i la societat es van fondre. Un cop passada l’eufòria dels suposats vencedors, arribada l’hora de l’anàlisi, bona part dels millors analistes polítics i acadèmics arriben a la conclusió que hem avançat… vers el passat!

Vejam! No es tracta tant d’intuir el retrocés pel que fa a un món antic de desigualtats com de la constatació que la dialèctica hegeliana, fonament filosòfic del pensament marxista, resulta una vella rampoina de la qual cal desfer-se’n. Que el materialisme històric són els pares. Que el progrés, com a concepte, resulta una categoria inservible. I que en el fons, ni tan sols la guerra freda fou un enfrontament ideològic, sinó sotmès a la freda lògica de la geopolítica.

Tot i que aquesta és una idea creixent en el món de la historiografia occidental, aquesta darrera tesi és pràcticament a cada plana del llibre que publicà John Darwin el 2007 (After Tamerlane. The Rise and Fall of Global Empires, 1400-2000) i traduïda el 2012 al castellà (El sueño del imperio. Auge y caída de las potencias globales, 1400-2000). Segons l’autor, hem viscut de les il·lusions etnocèntriques de la pretesa superioritat occidental contemporània, i això ens ha impedit conèixer amb detall la lògica de l’expansió i retrocés dels imperis, principal artefacte polític en el qual s’organitzen les diverses societats. Aquest error d’apreciació, potenciat per la nostra pròpia propaganda segons la qual, ja des de finals del XVIII occident s’ha cregut la seva superioritat en tots els àmbits (política, ideològica, tecnològica, militar…), i conseqüentment, la inferioritat o “decadència” de la resta, ens ha impedit conèixer la veritable naturalesa de les relacions de poder a nivell global.

L’autor utilitza un aclaparador aparell bibliogràfic en el que considero un dels millors exercicis d’història comparada que hagi llegit en els darrers anys. Amb una informació prou exhaustiva, ens informa de coses, si bé sabudes, no sempre interpretades de la manera més escaient: la formació i capacitat de supervivència de Rússia, més enllà dels miratges de decadència que sovint ens impedeixen adonar-nos de la seva força; del paper europeu, i sovint menystingut, d’un imperi otomà que resultava molt atractiu a molts europeus contemporanis, de la fortalesa de Xina com a potència inalterada (i la discussió sobre la suposada condició decadent al llarg del XIX-XX), del paper global del Japó, o de la superficialitat de la colonització europea a Àsia i Àfrica (on arriba més propaganda coetània que notícies fidedignes). En resum, ens trobem amb un argumentari potent, exposat amb més de sis-centes planes que serveixen per posar en dubte les certeses apreses a l’escola, la universitat, la divulgació cultural i els mitjans de comunicació. L’autor busca (i penso que ho aconsegueix) posar en crisi els prejudicis adquirits al llarg de la nostra formació i ens obliga, d’acord amb el que succeeix en el present, a considerar el món com a un lloc més petit, i amb relacions no tan asimètriques com ens pensàvem.

Una de les altres inquietants conclusions de l’obra és la de la dictadura de la geopolítica en les relacions internacionals. Com dèiem al principi, la pròpia guerra freda disfressà de conflicte ideològic el que en realitat resultava ser un clàssic conflicte d’interessos pel poder… comercial, estratègic, militar,… Aquesta és una de les conclusions a les quals ja van arribar alguns dels analistes més brillants com el cas de Robert D. Kaplan (encara que també els menys competents com el cas de Huntington). És per això que, malgrat tot, les idees del llibre de John Darwin, i més en un context com l’actual, quan ja s’assumeix que la globalització és també, i de manera essencial, un conflicte geopolític on la propaganda juga un paper destacat, s’acabarà imposant, si més no com a eina d’anàlisi a nivell internacional. En aquest sentit, el llibre ens recorda que precisament la història és un dels instruments més útils d’anàlisi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!