El PSOE, partit eunuc

Nota: article publicat a l’edició nacional d’El Punt-Avui

La revista de pensament polític més prestigiosa de la dissidència espanyola fou Cuadernos Ruedo Ibérico. Joves intel·lectuals exiliats de procedència plural hi analitzaven amb rigor l’Espanya franquista i excel·lien en la denúncia contra la cleptocràcia de la seva política econòmica: hegemonia de la gran banca i monopolis estatals en què les elits aristocràtiques de sempre compartien control amb nuclis de poder franquista. La presència de cognoms que avui també trobaríem en els consells d’administració dels cercles de poder era considerada la principal hipoteca a l’hora d’iniciar el viatge vers la Transició democràtica. Tanmateix, molts dels articulistes d’aleshores arribarien a negociar, des dels seus ministeris al llarg dels vuitanta i noranta, el manteniment i ampliació dels privilegis dels seus perseguidors. Alguns d’aquests excol·laboradors de Ruedo també s’han acabat asseient en alguns dels seus denunciats consells d’administració de la cleptocràcia espanyola. Que un dels principis de la Transició fou la cooptació de l’oposició ho demostra una anècdota rellevant. Joaquín Leguina, un dels habituals de Cuadernos, féu una mena d’opa hostil a la revista. Una vegada s’encetava el procés de reforma política espanyola proposà la integració dins el PSOE refundat a Suressnes. Part dels col·laboradors acceptaren i tingueren trajectòries polítiques i acadèmiques brillants. Els renuents, al contrari, van rebre sovint el tractament típic dels dissidents a les dictadures: marginació, silenciament, dificultats professionals… Entre dificultats financeres, Ruedo Ibérico plegà, i el seu director, Pepe Martínez, passà greus dificultats econòmiques fins que aparegué mort, al seu pis de Madrid, el dia del referèndum de l’OTAN.

L’operació del PSOE per dinamitar una revista i editorial independents utilitzant hàbils maniobres no havia estat la primera ni la darrera operació per neutralitzar el perill potencial del majoritari sentiment d’esquerres. Des de la seva fundació, ha experimentat la paradoxa d’ésser perseguit pel poder establert i alhora haver-hi col·laborat amb una eficiència superior a la dels seus rivals conservadors. La torna ha consistit a trair reiteradament els seus principis ideològics i les aspiracions polítiques i socials de les seves bases. Es pot fer una llarga enumeració d’exemples; planta la CNT en totes i cadascuna de les seves vagues generals revolucionàries; s’integra en la dictadura de Primo de Rivera per dissenyar polítiques laborals que la patronal mai no aplica; participa en el govern de la República en la repressió contra la classe obrera majoritàriament llibertària; frena la revolució social durant la guerra actuant al servei de la classe empresarial, i, en una estranya aliança, amb els dictats del reaccionarisme estalinista,… i més recentment, en arribar al poder amb la democràcia, estableix un seguit de polítiques neoliberals (privatitzacions, reconversions industrials, reformes exprés de la Constitució, contrareformes laborals,…) que combina amb un nacionalisme espanyol uniformador, en què passa de la defensa explícita de l’autodeterminació a impulsar signatures contra los catalanes, al costat del PP.

Més enllà de cercar raons circumstancials, faríem bé si expliquéssim el seu capteniment des d’una perspectiva profunda. Resulta temptador fer una comparació amb la Xina imperial. Al llarg de la dinastia Ming, era habitual destruir poblacions senceres dels pobles conquerits i matar la seva població, tret dels infants. A bona part d’aquests se’ls castrava i se’ls convertia en esclaus de l’estat. La desubicació cultural i educació en el si de l’imperi els conferia condició de lleials i eficaços servidors de l’estat, especialment en l’expansió de les fronteres i l’explotació dels pobles conquerits. En el món socialista, bona part provinent de classes subalternes i alienes a les altes esferes del poder, són les que acaben aplicant els mandats del poder real de castes extractives, amb una retòrica de defensa de la unitat, de l’ordre i l’estat mitjançant retòrica progressista i contradicció entre paraules i fets. Faria bé el PSC, provinent d’una tradició catalanista i popular diferents, de saber que res de bo es pot esperar dels castrats imperials, que cerquen l’esterilitat de la nació catalana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *