La llarga agonia de la lectura

Un article pausat i intel·ligent de Félix de Azúa, publicat a El País d’ahir dimarts evidenciava la progressiva desaparició de la lectura com a activitat íntima i personal, concebuda alhora com a activitat d’oci i com a planteig místic de la solitud. Imagino que aquest brillant intel·lectual (i com a brillant, polèmic) que té una caseta per l’Empordà (passejar per la Plana fa venir moltes ganes d’esdevenir Pla) devia haver llegit un deliciós llibre editat per Roger Chartier i Gugliemo Cavallo Historia de la lectura.

Imagino que és així, perquè les dades i reflexions resulten força semblants, i perquè, malgrat l’escepticisme acadèmic de les formes, es detecta una agredolça nostàlgia per la inexorable pèrdua d’aquells petits plaers que s’esvaeixen.
La lectura silenciosa, íntima, d’històries que busquen obrir els esvorancs de cada persona per penetrar a les emocions, és un invent associat indefectiblement a la il·lustració, i a la seva lògica conseqüència, la Revolució francesa. Quan estudiava COU, els programes escolars seguien el fil d’un discurs historiogràficament asèptic i poc compromès. L’era de les revolucions, terme suggerit per Eric Hobsbawm, implicava la revolució política (França), la revolució social (Rússia) i les revolucions nacionals (Polònia i moltes altres més). S’oblidava d’una essencial, impossible de localitzar en cap mapa. La revolució individual.
Aquesta darrera teoritzada per un oblidat Max Stirner el 1844 revel·lava un fet. Un segment important de persones, ja ciutadanes, reclamaven el seu dret a tenir consciència íntima, una habitació pròpia, un espai de solitud. La lectura, i la novel·la en especial va ser aquest espai eteri. Una lectura íntima i personal, contrària a la lectura en veu alta que es venia utilitzant des del moment en què els primers jeroglífics van deixar d’ésser un afer sagrat.
Quan penso en el valor de la novel·la, no puc deixar de pensar en una de les meves darreres lectures d’estiu. J.M. Coetzee, en la seva antinovel·la Elisabeth Costello organitzava una fabulosa confrontació intel·lectual entre una escriptora desencisada i un escriptor africà, antic amant seu, que al llarg de la seva vida va escriure molt poc i que vivia de fer sempre la mateixa conferència: La novel·la africana. El personatge feia una agra, encara que aguda anàlisi. La novel·la africana és virtualment inexistent perquè, al seu entendre, els africans no entenen com una persona pot agafar un llibre i desconnectar del que l’envolta. Molts africans se senten, en expressió d’aquest personatge, sorpresos i ofesos quan veuen un europeu darrere un llibre sense que no prestin atenció per la resta. Els africans, explica, sempre fan coses junts, els agrada les activitats col·lectives. Veuen com a una manca de respecte l’autoaïllament que s’imposen els lectors.
Sembla que la deriva de la nostra societat mira més a l’Àfrica que al segle XIX. Nous productes audiovisuals, noves formes d’entendre l’oci, i perquè no, la caiguda en un hedonisme fàcil que defuig dels plaers complexos com és el de la lectura fa que, i sense que serveixi de precedent, hagi de donar la raó a Félix de Azúa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.