Catalunya, un pas endavant

Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume, Catalunya, un pas endavant,  Angle Editorial, Barcelona, 2013, 157 pp.

Fa poques setmanes em vaig trobar amb un dels meus primers editors, Francesc Mestres. Era a principis de la dècada passada quan en Quico es va arriscar a publicar assaig en català, en una època en què les grans editorials havien deixat de publicar-lo per dedicar-se a la ficció. Avui, el mitjó sembla haver-se girat. Entre l’autoajuda, les reflexions sobre la crisi, i la necessitat de fer preguntes i trobar respostes respecte al tomb  sobiranista, les biblioteques i llibreries semblen inundar-se de títols on el per què sembla més transcendent que la ficció.

Certament, el risc de moments (intel·lectualment tan afortunats) com aquests, és que la palla cobreixi bona part dels prestatges. És el que sovint passa amb la munió de llibres que apareixen sobre el fenomen. Tanmateix, el cert és que avui disposem d’una generació de joves talents, amb bona formació acadèmica, i la gosadia i la imprescindible impertinència de la joventut. I sovint, quan apareix el trio, com és el cas del Catalunya, un pas endavant, semblen competir en ganes d’explicar coses i documentació que ho avali.

Si mai es fa una assignatura sobre el procés d’independència de Catalunya (espero que aviat algun degà la plantegi), aquest llibre dels tres politòlegs i professors associats a la Pompeu Fabra podria ser un bon llibre de text. Estructurat en tres àmbits interrelacionats, els autors situen el punt d’inflexió (de no retorn) a la dècada passada, a partir d’aquell moment, el 2003, en què les eleccions al Parlament que posarien les bases del Tripartit, pensàvem que seria transcendent, tanmateix no sospitàvem que ho seria tant, i no intuíem de quina manera. Es narra allò que Joan B. Culla denominà com a la “dècada de les decepcions”, i que tanmateix, ha ajudat a créixer i enfortir moralment el país. Un segon apartat es dedica a analitzar la caiguda dels vells mites, les velles seguretats de l’articulació de la Catalunya autònoma, quan les estructures i certeses semblaven sòlides, i el procés de decepcions i sobiranistes ha fet sortir de l’armari la tendència catalana a la llibertat i l’antiautoritarisme, que fa que l’independentisme esdevingui gairebé una reacció natural al postfranquisme instal·lat impunement a Madrid. A partir d’aquí, el llibre elucubra sobre diversos aspectes tècnics de la secessió, amb exemples històrics i casos internacionals, i formes i fórmules per assolir l’estat propi.

El llibre és de bon llegir (cal destacar que, malgrat els alarmismes dels professionals de la queixa, les noves generacions d’assagistes escriuen, en termes generals força millor que els més grans), i es pot mirar en una tarda. Aporta idees interessants, que és el que es pot demanar a una obra que tracta de destacar entre la munió de títols semblants, i aporta dosis de moral, en aquest moment en què la incertesa sembla cercar l’afebliment de la moral col·lectiva. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.