Que viva Rubianes (o parlem d’Espanya

L’abominable acte de censura realitzat a la capital espanyola contra un dels més brillants monologuistes del país ens evidencia tres fets. El primer, que les vacances de la Brunete mediàtica, un cop la retallada de l’estatut va tenir l’èxit esperat, han acabat. El segon, que Espanya ha mostrat al món la seva condició de democràcia d’opereta, de democràcia a la turca en la qual no es pot qüestionar el resultat de la guerra civil, o el que és el mateix, l’hegemonia de l’Espanya feixista, en tots els seus símbols i valors. El tercer, que cada vegada n’hi ha més que impugnem un ordre basat en el silenci davant dels crims i els criminals que encara consideren propietat privada les institucions.

Unes quantes prèvies. Em solidaritzo amb un creador dels més intel·ligents i àcids del nostre país. Comparteixo plenament els continguts de les seves anàlisis, tot i considerar que les formes no van ser les adients. Com ja he manifestat en altres ocasions, no sóc nacionalista de cap mena, i com a tal, l’única identificació simbòlica que estic disposat a acceptar és la de la Unió Europea: el disseny de la bandera és brillant, i francament, Beethoven realment sabia fer música. Fetes aquestes precisions, passem a parlar dels fets.

 

Espanya existeix. I des de Catalunya, tret de Maragall –que en té una imatge que no es correspon en absolut a la realitat- es tendeix a parlar-ne molt poc. Probablement, segles de desencontres implica que aquesta esdevingui una convidada incòmoda en les converses dels catalans. Potser l’excepció és Antoni Puigverd, un dels analistes més brillants sobre aquestes dangerous liasions, encara que no comparteixo les seves idees, pocs intel·lectuals del nostre país han arribat a elaborar pensaments profunds sobres tot plegat.

Ara bé. L’Espanya oficial, la que funciona des de les institucions, la que es configura a partir dels seus símbols, la seva història oficiosa, els seus signes d’identitat, no prové de la Constitució de 1978, sinó de la victòria del feixisme de 1939. Com que no hi ha hagut ni comissió de la veritat, ni judicis de Nüremberg, l’Espanya d’avui, amb la seva bandera, himne i monarquia és un disseny preparat des del Palacio d’Oriente. Basat per tant en l’anihilament de l’Espanya il·lustrada, crítica, inquieta, popular. No es tracta d’una qüestió de dues espanyes dividides entre dreta-esquerra; es tracta d’un país dividit entre la decència republicana i la corrupció gangrenada del franquisme-monarquia. I respecte d’ aquesta Espanya, com diria Joan Manuel Serrat, entre esos tipos y yo hay algo personal. Per dir-ho d’una altra manera, tenint en compte que l’Espanya rojigualda va declarar la guerra a la meva classe social i a la meva família, jo, com a republicà, encara estic en guerra amb aquest país. Rubianes també. I molt probablement, milions més, que estem farts del caciquisme, dels feixistes, dels seus fills constructors i especuladors immobiliaris dels assassins que dormen tranquil·lament sense que ningú no els recordi els seus crims, també estan en guerra amb aquesta nació, basada en l’extermini d’aquells que un altra Espanya de la decència, de la cultura i la intel·ligència, era (i és possible). Per tant, Rubianes és més que necessari, I és un més entre aquells que creiem que cal recuperar la legitimitat republicana, escarnint, si cal, tots els seus símbols i el seu agressiu patriotisme d’opereta

Una darrera anècdota. Pepe Rubianes es va quedar curt. D’aquesta horrorosa marxa real que l’Espanya feixista té com a himne oficial, la tardor de 1975, al pati de la meva escola, en un barri on encara hi havia molts llibertaris camuflats, cantàvem aquesta lletra apòcrifa que a continuació transcric.

Franco, Franco/ Que tiene el culo blanco / Porque su mujer /Lo lava con Ariel // Con los fascistas / Fachas y falangistas  / Franco es un ladrón / Un cerdo y un cabrón

I, mesos després se li va afegir aquesta nova estrofa

España, España / Menuda es la patraña / Que tiene un Borbón / Capullo y maricón / Y a esta bandera / Hay que meterla entera / Por el culo pon / A esta puta nación

Hi havia més estrofes que ja no me’n recordo, i que feien referència a alguns d’aquells profes que havien entrat al magisteri per (discutibles) mèrits de guerra. Qui sap si Rubianes ja era aleshores entre nosaltres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *