Els vells estius

A petició del meu bon amic Esteve Mestres, i coincidint amb la suau extinció d’un estiu agontizant, transcric aquí el meu darrer article publicat a Barret Picat, revista de Linyola, en la qual evoco els vells estius d’uns temps passat, i el contrast amb un present que, com tot, sempre genera certes pèrdues emocionals.

ELS VELLS ESTIUS

 

Devia ser alguna tarda sufocant de juliol a Barcelona. No recordo amb exactitud l’any ni les circumstàncies, ni tan sols la trama concreta. Tanmateix, la lectura pausada de El bell estiu de Cesare Pavese, una narració relativament breu que ara sóc incapaç de trobar a la meva llibreria, em devia amenitzar algunes hores de ferragosa calitja. No va ser una d’aquelles lectures que em deixessin un rastre inesborrable, de fet, ho recordo més com a un calidoscopi d’impressions, un intrascendent passatemps. Més aviat, aquell llibre de butxaca el que va aconseguir va ser evocar els meus bells estius d’un passat irrecuperable.

 

L’obra del poeta torinès va ser això: un recull de vivències aparentment intrascendent d’un estiu a la seva ciutat: passeigs en bicicleta a la vora del Po, caminades amb la camisa oberta, festes i balls a les nits a les places porxades, el sabor del vi i la cervesa als vespres, el so de la música, i sobretot, aquell estrany desordre, subversió d’horaris, bella anarquia en els costums i els moviments, una certa percepció de relativitat del temps. Tot plegat, un conjunt de sensacions de felicitat recollides durant l’estiu de 1940 per un poeta que dimitiria de viure deu anys després.

 

A diferència, potser, de la felicitat prefabricada als anuncis de televisió, l’estiu, aquesta petita revolució que ens permetem un cop l’any, es compon més aviat de petites coses, imperceptibles sensacions que resulten més dolces en l’evocació. Cert és que el pas del temps edulcora força els records, i la nostàlgia, que com un cop vaig llegir escrit en una paret de Buenos Aires ‘ja no és el que era’, acaba per embellir un temps passat i irrecuperable.

 

Als meus quaranta anys se suposa que la nostàlgia comença a ser una actitud més acceptada, malgrat el risc de deformar la realitat i presentar-la sota un aspecte més amable del que en realitat va ser. En teoria, la meva formació acadèmica, i el meu escepticisme militant, hauria de servir per blindar-me davant aquest pecat venial. Tanmateix, la meva experiència historiogràfica hauria de permetre’m treure partit d’aquest exercici individual i presentar-lo com a una excusa d’anàlisi sociològica del país en els darrer quart de segle. Ja sabem que la història pot ser la suma de diverses memòries individuals, i que un dels principals addictes a l’egohistòria va ser precisament Pierre Vilar, un dels millors historiadors i memorialistes del país.

 

Fetes aquestes apreciacions passaré a evocar aquells vells (no gosaria bescanviar la “v” per la “b”) estius que passava a la costa de Tarragona, que ens haurien de servir com a exemple dels canvis socials i culturals de la nostra història recent.

 

Aquells estius de finals dels setanta i principis dels vuitanta tenien un marc natural que seria l’enveja dels nostres fills. Els darrers anys del franquisme s’havia edificat abastament a la costa, s’havien fet moltes urbanitzacions salvatges i s’havia deteriorat considerablement el paisatge. Un joc de nens en comparació amb el que va passar després, quan les nostres assenyades autoritats han bastit un mur de formigó entre la platja i nosaltres, i quan aquella generació que havia afirmat ser-hi a París quan els joves buscaven la platja sota les llambordes ha acabat per soterrar les nostres platges sota les llambordes de passeigs marítims i escamotejant la sorra després d’ordenar la construcció d’inútils ports esportius. No, aleshores, nens i adolescents, quan treiem el cap sota de l’aigua, encara podíem veure les pinedes i els aiguamolls de Torredembarra, encara podíem sentir el flaire de la resina de pi, i fins i tot era possible copsar l’olor a vi i garrofa que evocava Carner en algun dels seus poemes. I sobretot érem més lliures d’anar amunt i avall, sense uns pares tan neuròtics com nosaltres, obsessionats a controlar el temps i l’espai dels nostres fills, procurant un inacabable confinament.

 

El meu cas, i els meus amics no eren molt diferents als de tants d’altres. Autors com Jordi Sánchez, a Krámpak han reflectit en bona part el regust agredolç d’aquells anys i aquella generació. Érem nois i noies normals, amb els problemes normals, i fruit d’una sociologia majoritària d’aquell moment i aquelles hores. Formàvem part d’aquella classe majoritària que podria definir-se com a mitja baixa, o millor encara, perquè era així, classe obrera. El pare del meu amic Jordi tenia una petita imprempta, el de l’Antonio, era un treballador de la SEAT, el de Gregorio, d’uns laboratoris químics, els pares d’en Pep regentaven una carnisseria al mercat d’Hostafrancs, els de la Inma, tenien una matalasseria a l’Hospitalet, els de la Gloria tenien una petita empresa de no sé ben bé què, i el meu era del sector de la metalúrgia. Les excepcions a aquest panorama corresponien al pare del meu amic Miquel i la seva germana Bàrbara, que era representant comercial i els d’en Manuel, el pare del qual era policia i taxista, i la seva mare, professora de secundària. Aquesta darrera representava l’únic títol universitari entre l’extens conjunt dels nostres pares.

 

Precisament anar a buscar al nostre amic Manuel representava un exercici de risc considerable. Ens havíem de jugar a sorts qui l’havia d’anar a buscar a casa seva. Habitualment, tot i que no treia unes notes negatives, el tenien condemnat més temps del necessari a fer deures, i és clar, per ajudar a lliurar-lo d’aquesta manera absurda de malbaratar les vacances, el veníem a buscar a la raonable hora de les cinc de la tarda, tot tractant de negociar les condicions del seu alliberament. Ara bé, anar-lo a buscar a casa d’un policia, a més taxista, i sobretot, veterà de la División Azul, i amb una mare molt estricta, francament feia por. A l’hora de la veritat, no hi havia per tant. Els seus pares eren gent molt educada i amable. Tanmateix, els nens, en aquella època solíem ser infinitament més impressionables que els nostres fills.

 

La nostra jornada de vells estius no era gens espectacular. Al matí, passàvem hores i hores a la platja amb tota aquella mena d’activitats que us podeu imaginar; nedar, anar sota de l’aigua, intentar lligar infructuosament amb les alemanyes que hi circulaven, fer partits de rugby o campionats de pales a la sorra, criticar-nos mutuament i conspirar. Després de dinar, migdiada, televisions, deures o classes particulars. No va haver any en què em va tocar fer l’última cosa o la penúltima. Encara que he de dir també que m’ho passava molt bé fent classes a la meva veïna Mònica, filla d’amics dels meus pares, filla d’un professor de l’Escola Industrial de Barcelona, i que després, com jo mateix, es va llicenciar en història. Les activitats de les tardes podien ser més variades, incloïen excursions, anades a pescar, sessions d’avorriment al voltant d’una cervesa, partides de cartes, daus o jocs de taula en general, partits de futbol inacabables contra els nostres rivals del poble, més conspiracions, visites a la ciutat propera on poder gastar diners a la fira, a la bolera o altres coses.

Ara que, el que més valia la pena eren les nits d’estiu. Després de sopar, hi podia cabre-hi tot. Gelats a la fresca, inoblidables pel·lícules de Bruce-Lee al casal, primeres incursions –i accidents- amb l’alcohol, expedicions a fora de la tribu per aparellar-se, més conspiracions, i sobretot, anades a una platja deserta per banyar-se, contemplar els estels o deixar escolar les confidències. Potser, aquests són els moments que millor podríem caure en l’enyorament.

 

Els estius passen i la terra continua fent el seu implacable moviment de traslació. Després de múltiples solsticis, aquells anys i aquells amics queden lluny. L’adolescència són anys crítics perquè és quan dibuixem el nostre propi mapa de carreteres. I habitualment, la majoria, especialment aquells que com a barcelonins hem patit la diàspora fruit de l’especulació immobiliària, hem agafat itineraris diferents. Només em veig, de vegades, amb un nucli reduït de la gent d’aquell temps, i així segueixo, de lluny, les diverses vicissituds d’aquells que m’acompanyaven en el breu trajecte d’aquells vells estius.

 

De tota aquella colla, pocs, menys d’una cinquena part, vam arribar a la universitat. Més o menys tothom s’hi va anar col·locant allà on podia, fent allò que més o menys es permet fer a gent de la nostra poc espectacular classe social, i jo diria que no hem avançat gaire respecte de la generació dels nostres pares. Alguns, fins i tot, tenen la sensació que les seves perspectives són francament pijtors. Un dels qui va fer estudis superiors va ser en Jordi, que crec va acabar essent arquitecte tècnic. La meva mare, que recopila més i millor informació que la CIA em va explicar que darrerament, la seva empresa l’havia portat a Rússia a treballar en uns projectes vinculats al Gazprom, o el que és el mateix, per a les màfies russes. Està casat, té dos fills i un petit veler. Es veu que la construcció dóna per això i per més. El seu germà petit va heredar la imprempta del seu pare, i, després d’informatitzar tots els processos, sembla que encara s’aguanta. El meu amic Antonio es va caracteritzar sempre per ser introvertit i taciturn, encara que amb una personalitat fascinant. Va ser un dels primers que li vaig perdre la pista, tot i que als vint anys encara vam fer muntanya junts. No tinc clar si va estudiar biologia o no. Segons les meves darreres notícies, és un dels qui donen menjar als taurons de l’Aquari de Barcelona. No és un mal destí per a algú que no suporta les multituds. Pel que fa a Gregorio crec que va estudiar enginyeria industrial i, pel que tinc entès, treballa a la SEAT. Està casat i també té dos fills. L’Inma no va tenir sort a la seva vida. Des de molt petita va arrossegar problemes físics greus, i a més, va perdre la seva mare. Va tenir moltes dificultats a l’hora de relacionar-se amb els altres i amb sí mateixa. Fa poc vaig saber que va morir de cirrosi hepàtica amb poc més de trenta-cinc anys. La mort també va colpejar sense pietat a Pep, que és un camioner de més de cent vint quilos. En menys de dos anys va perdre els seus pares i la seva única germana per diverses malalties. És un dels pocs que encara conserva la casa al poble, on passa l’estiu amb les seves dues filles i les seves dues nebodes.

 

Amb qui encara mantinc més relació és amb Miquel i Toni. El primer va acabar fent de representant, com el seu pare. I certament,val, és capaç de vendre una nevera a un esquimal i té un gran poder de seducció. Es va casar i té dos fills. Tanmateix, no tot va anar com seria desitjable. Fa alguns anys va morir la seva mare, i el seu pare es va casar amb una noia cubana més jove que la seva filla petita. En tots aquests anys es pot dir que està dilapidant el patrimoni familiar, entre la mirada horroritzada del meu amic. Toni, també representant, va sortir de l’armari el mateix dia de l’enterrament de la mare d’en Miquel. Va ser una sorpresa perquè ho havia dissimulat molt bé fins aleshores. Viu amb un noi des de fa força anys, i lògicament, en un món tan masculinitzat com el dels representants, manté encara en secret aquesta seva opció sexual.

 

Us preguntareu què va ser d’en Manuel, el fill del policia. Recordo que la meva mare sempre me’l posava com a exemple de nen obedient, que s’estava amb la seva família a la platja i que semblava més educadet que els meus amics i jo, més semblants a una tribu de bàrbars desvergonyits i poca-soltes, com s’escau amb les calorades de l’estiu. Segons els projectes dels seus pares, Manuel havia d’entrar a l’exècit per ser metge militar. No hi ha res pitjor que planificar la vida  dels fills. No sé què devia passar a la selectivitat, el cert és que l’any en què devia entrar a la universitat, es va apuntar a la Legió! I certament, li va escaure bé el malnom pel qual el coneixíem “Manolo, el Facha”, tot i que les nostres diferències ideològiques no interferien, com ha de ser, en la nostra amistat. No obstant això, quan va acabar el seu compromís oficial –segons sembla, per experimentar sensacions fortes- va fer un bon casament, precisament amb una noia llicenciada en història, com la seva mare, i extraordinàriament intel·ligent, i des d’aleshores es va dedicar a allò que la seva mare denomina “els seus negocis” i que segons tinc entès té a veure amb la seguretat privada.

 

Els vells estius es van estingir com sempre acaba passant amb els darrers vespres d’agost. Han passat molts anys d’un passat irrecuperable. De tard en tard passo per aquells escenaris, que han canviat tant que són ja de tot irreconeixibles. Ja no queda cap pineda, la sorra de la platja s’ha reduït a la tercera part i als cellers on es podia comprar vi de bóta hi ha posat un Lidl.  I experimento aquella sensació d’ésser estrany en aquell indret que va ser el nostre regne sobirà. Allà, nosaltres érem reis. Avui som perfectes desconeguts. I recordo els versos de Ferran Aisa, quan parla sobre el seu Raval, que diuen;

 

Retorno al barri i no trobo les arrels

Gent estranya, en el carrer on vaig néixer,

Em mira com si jo fos l’estrany,

Han obert una Rambla…,

Han fet bocins un “imaginari”,

Han enderrocat la casa,

No ha quedat ni el nom del carrer

M’han deixat orfe…,

I ara sóc l’estranger

Que camino cercant

Els somnis pertuds d’aquell infant

Que despertava a la vida

Pels carrers del Raval.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.