Espai de Dissidència

Antoni Rico, No tots els mals vénen d’Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans, El Jonc, Lleida, 2013

Des de principis dels noranta, bona part de les recerques d’historiadors i politòlegs van adreçades a estudiar la fenomenologia de les nacions i les nacionalitats. A la caiguda del mur de Berlín, bona part d’investigadors socials van redescobrir el conflicte entre estat i nació que la guerra freda havia deixat ocult, i que reemergia sota fenòmens independentistes. En això, el món anglosaxó, amb teòrics com Eric Hobsbawm,  Benedict Anderson, Michael Billing o Robert D. Kaplan venien plantejant la necessària revisió sobre una de les qüestions contemporànies centrals. En aquest sentit, els Països Catalans ja feia temps que jugàvem en la primera divisió intel·lectual sobre aquesta qüestió. Fruit de les circumstàncies geopolítiques, i de la voluntat existencial, noms com Pierre Vilar, Vicens Vives o Joan Fuster, i posteriorment noms Quim Albareda, Antoni Simon, Joan Ramon Resina, Josep Ramon Llobera o Òscar Jané han analitzat en profunditat el fenomen identitari. Aquestes línies d’investigació, en canvi, representen un erm entre els cercles acadèmics espanyols, els quals no semblen comprendre l’asimètrica dinàmica entre estat i nació, o majoritàriament continuen combregant amb caducs plantejaments de divulgacions marxistes que identifiquen nacionalisme i burgesia.

Antoni Rico (Alacant, 1979), familiaritzat amb aquest aparell teòric irromp en aquests debats acadèmics s’endinsa en aquest terreny relliscós, contemporàniament líquid, i socialment explosius segons l’excepcional conjuntura política actual. I ho fa a partir de l’anàlisi del concepte de “Països Catalans”, de la revisió del pensament clàssic (i diríem que fundacional) de Joan Fuster, i arrisca al final amb una proposta política d’exhaustiva elaboració teòrica. Aquest jove doctorand, expert en Fuster i professor de secundària ressegueix la construcció ideològica, de fonaments fusterians, d’aquest territori definit en base lingüística i sotmet el conjunt a una rigorosa crítica de l’historicisme, la definició cultural i l’heterogeneïtat d’un territori que, a la pràctica, desmenteix bona part de la idealitzada comunitat de terres de parla catalana, i sotmesa a divisions administratives més relatives que arbitràries. I en aquest sentit, malgrat que l’obra de Fuster, amb cinquanta anys d’antiguitat, representa un clàssic del pensament contemporani, Rico, en un gest nietzscheà, mata el pare. Assenyala les esquerdes de la teoria clàssica de Països Catalans (especialment afortunat s són els atacs a la temptació jacobina de bona part dels sostenidors del concepte) i formula una proposta sòlida, contemporània, reforçadora i atractiva, reconverteix el missatge resistencialista del pensador de Sueca en un missatge constructivista d’una nació dinàmica, plural i que necessàriament ha de fonamentar-se en elements socials.

L’historiador, tot reprenent el confederalisme d’arrel republicano-llibertària del XIX defineix la nació com a fruit de la voluntat política, individual i col·lectiva, bastida des de baix. No pas en base a un innatisme, sinó en la convergència d’interessos. No pas per adaptabilitat a un motllo preestablert, sinó per agregació de persones i projectes plurals. Al cap i a la fi, la nació només serveix si aquesta és al servei del ciutadà, concepte antagònic a l’imperant i el que determina les esquerdes de l’estat espanyol contemporani. Ras i curt, la nació ha de ser útil a la seva gent, més enllà de llengües, orígens o circumstàncies geopolítiques. Rico evidencia que la nació no és una essència immutable, sinó una construcció dinàmica, canviant i heterogència.

És per això que la proposta, en les circumstàncies actuals de ruptura amb Espanya, convida, tàcitament, a una construcció confederal i a terminis. Uns Països Catalans que es poden anar construint en base a l’atractiu de les seves relacions econòmiques i socials, potser iniciant la seva forma institucional amb la Catalunya administrativa (i la Vall d’Aran) i que vagi sumant adeptes d’una Espanya i França que fan molta nosa i pocs (i privatitzats) serveis. En certa mesura, és invocar la resurrecció de Pi i Margall i la seva capacitat d’atreure republicanisme polític, igualitarisme llibertari i confederalisme nacional. Una proposta interessant en aquests temps en què els vells paradigmes semblen haver exhaurit antigues energies.